De totes maneres, quan els pijos andalusos despleguen els seus privilegis d’una forma més ostentosa i classista és durant els set dies de laFeria. A Sevilla, per cert, no es diu Feria de Abril o Feria de Sevilla, sinó Feria, a seques, perquè ells consideren que l’autèntica i primera feria, tot i que se’n celebren per tot Andalusia i constantment, és la sevillana. I és que, per acabar-ho d’adobar, l’univers sencer comença i acaba aquí mateix, a aquesta alçada, ni abans ni després, de la riba del Guadalquivir, a Híspalis: Sevilla alfa i omega. Així doncs, les seves casetas són fastuoses i immenses, amb servei de cambrers i cambreres amb còfia i cuina particular que funciona les 24 hores, tocador, vigilants a la porta i música en directe. Normalment, la caseta, d’entrada estrictament restringida i propietat dels seus socis, que paguen una gens menyspreable quota durant tot l’any i que es deixa en herència, és una extensió del Club (Labradores, el Mercantil, el Náutico, Pineda o l’Aero).
El Real de la Feria, com tothom sap, s’organitza en una quadrícula similar a l’eixample barceloní, és a dir, com un campament romà però amb carrers i avingudes amb nom de torero. Els pijos no es mouen dels carrers de Joselito el Gallo, Juan Belmonte i Pascual Márquez, i sortir d’aquests límits és malbaratar el temps. Més enllà no se’ls hi ha perdut absolutament res.
Si no tenen calessa pròpia per donar la volta al paseo de caballos, s’encotxen a la d’algun dels seus set-cents cosins, i moltes famílies mantenen tot l’any, al camp, de dos a quatre èquids exclusivament per enganxar-los els dies de fira. Els cavalls o les mules portaran arreus de cuir color avellana i cànem, i aniran guarnits amb cascavells i borlaje multicolor. Aquest recorregut habilitat amb sorra d’albero perquè els cavalls no rellisquin, es ruixa, al capvespre i abans que s’encenguin l’alumbrado, amb Zotal, el desinfectant microbicida d’olor tan particular que, a Sevilla, fent veure que no el senten, els pijos demostren una flegma que deixa la dels anglesos com un drap brut.
Al migdia (perquè anar-hi al matí és de catetos, i és que els matins són per passar la ressaca) elles vesteixen de gitana o de flamenca (no es diu traje de sevillana) i, a diferència de les neòfites i les horteres, es posen la flor damunt del cap, centrada, i no al costat com la pobra Vaitiare disfressada de hawaiana en braços de Julio Iglesias. Cada any estrenen un o dos vestits de farbalans que, idealment, es fan a mida a Doña Ana, a Pol Núñez, i les més joves i atrevides, a Fabiola. Així doncs, una sevillana de pro, d’uns quaranta-cinc anys d’edat, pot arribar a acumular, sense exagerar, de trenta a quaranta vestits. Aquest desfici té una raó de ser: a banda d’estrenar-ne, en necessiten un de diferent per a cada un dels dies de fira, i és per això que moltes tenen una costurera de total confiança al barri de les Tres Mil Viviendas que els hi arregla i remodela per un preu mòdic, motiu pel qual les pijes farden davant de les amigues fent veure que també són perfectament capaces d’economitzar. Per cert, aquesta costurera de confiança de l’extraradi és, al seu torn, parenta de la tata de tota la vida de la pija, una senyora ufana (Bernarda, Juana...) nascuda en algun dels pobles del voltant de la capital.
Ells, així mateix, vestiran amb traje corto i amb barret d’ala ampla cordovès, però només si es passen el matí a cavall, perquè anar vestit d’aquesta manera però sense un animal entre les cames també es considera de beneit integral i et podrien fulminar amb la mirada, si ho fessis, que ni Zeus amb els seus raigs.
A la nit, després d’anar als toros a la Maestranza (el seu papà, per cert, és maestrante) i de passar per casa per refrescar-se, les patrícies hispalenses tornen a la fira vestides talment com si anessin a una boda acompanyades dels seus fiancés, impecables, amb una americana creuada, feta a mida a Galán o a O’Kean, pantalons a joc amb dobles pinces i tirants estampats amb la bandera d’Andalusia o amb la d’Espanya, corbata estampada amb l’escut del Club i nus Windsor complet i, que no falti, gomina a dojo. I sant tornem-hi que no ha estat res: rebujito, fino (moltíssim fino), fregits varis per fer coixí i a ballar sevillanes fins a les tantes: ells sense moure’s del lloc però amb moviments que recorden el toreig de saló i elles passant d’una banda a l’altra mentre mouen els canells, finíssims, ornamentats amb una polsera de camafeus de corall “que preteneció a Eugenia de Montijo”.
