Els pijos deixen que els seus fills vagin amb patinet elèctric, amunt i avall, pels passadissos de la imponent casa pairal, glòria de la família des dels visigots, i mai no els renyen si trenquen o ratllen alguna cosa perquè el que es vol aconseguir és que les criatures estiguin com més relaxades millor campant per la casa que, per la màgica via de l’herència, algun dia serà seva –i ben seva que serà– i, per tant, és millor que la comencin a apamar, encara que sigui a tota pastilla i en patinet, ja de ben menuts. La trencadissa és, per als pijos, una inversió de futur. Cal impedir, costi el que costi, que els nobles plançons vulguin marxar esperitats per evitar, tal com hem après gràcies a la tan recomanable lectura del llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya (Edicions Sidillà), que tot plegat acabi convertint-se en un “mas rònec”.
Per contra, el pis de lloguer de trenta metres quadrats sense ascensor de les famílies de la classe mitjana depauperada (de les barraques amb sostre d’uralita dels més desgraciats ja ni en parlem) és ple de prestatgeries per tot arreu curulles, al seu torn, de figuretes de vidre tallat (un esquirol que amb les manetes agafa una nou, una caputxeta vermella amb un cistellet penjat del braç, una filera de tres elefants que s’uneixen per la cua amb la trompa...), de souvenirs pintats suposadament a mà, d’alguna nina de drap amb els ulls de vidre, d’una filera de pallassos de terracota inspirats en les il·lustracions del Ferrándiz o d’una reproducció esmaltada i a escala gnom de la Sagrada Família de Gaudí, per posar només algun exemple que citem a l’atzar d’un inventari de galindaines que supera les tres mil peces... Tot són paranys per aconseguir que les criatures d’escola pública, destinades literalment a fer-se a si mateixes –quin remei!–, estiguin com més incòmodes millor (“Nen!, compte amb el prestatge de darrere el sofà no fos cas que et caigués al cap i es trenqués alguna de les campanetes de porcellana de col·lecció de quan vam anar amb la Mari a Covadonga, que els hi tinc molt de carinyo”) i acabin odiant tant el piset de lloguer com els propis progenitors i en surtin com més aviat millor, escales avall, sense patinet elèctric i per la tracció de les seves pròpies cames, per seguir amb la inevitable tradició familiar consistent en utilitzar la força isotònica –ara excèntrica, després concèntrica– del seu propi treball i mirar de fer triscar, amb diligència menestral, el producte interior brut.
No estimar prou els teus papàs, si són rics, pot ser un mal negoci però també ho pot arribar a ser fer un mal casament. Si la persona amb qui et cases no està en sintonia amb la tradició familiar, us pot fer perdre bous i esquelles. Moltes fortunes s’han volatilitzat perquè el nouvingut, excedint-se en les seves atribucions de senyor o senyora de la casa, en lloc d’un parc silvestre ha volgut un jardí a la francesa, però també ser propietari d’una quadra de cavalls de pura sang i intentar guanyar la Triple Corona. Els cavalls i els jardins són un pou sense fons i actualment només se’ls poden permetre els membres absolutistes de les cases reials de la península Aràbiga o l’astronauta Jeff Bezos. També us farà anar malament tot el que tingui a veure amb un consort que conjugui massa seguit els verbs decorar o, encara pitjor, redecorar. A les cases bones és millor invertir el que calgui en el manteniment del sostre per evitar les goteres i en un sistema eficient d’extintors que en paper pintat de paret.
No aparellar-se amb la persona adequada pot acabar en divorci (o en una acumulació de divorcis), que és, com se sap, un dels mecanismes més automàtics per aconseguir l’enfonsament d’una hisenda.
Els amics també provoquen excessos. La generositat no és el millor dels camins per mantenir intacte el vostre amàs: eviteu-los. Sempre és millor tenir un col·lega passavolant, un conegut del club, un saludat, un veí, un soci o un polvo d’una nit, a tenir un amic. L’amistat empeny a la despesa. Aquí del que es tracta és de promocionar l’estalvi, i de la mateixa manera que a les big houses mai no engeguen la calefacció (també és veritat que no la tenen instal·lada per evitar la temptació) i has de passar les gèlides nits de febrer tapant-te amb feixugues mantes de llana ancestral o convidant dos pòintersa pujar al llit per generar un cert escalf, així mateix, amb els amics és millor mantenir-hi una elegant relació epistolar. Els amics, creguin-me, com més lluny millor.
