Hi ha una sèrie de coses que els membres de la classe mitjana han adoptat sense reserves però que són pròpies, quasi exclusivament, dels pijos. Per tant, estem en disposició d’afirmar que la gran majoria dels membres d’aquest subterfugi que és la classe mitjana viuen bastant per sobre de les seves possibilitats, per no dir que molt, i immersos en una autèntica fal·làcia.
El dejuni –intermitent o no– està molt de moda entre les classes populars d’allò que abans es coneixia com a Primer Món, i el posen en pràctica, a la mínima de canto, amb l’excusa de la vida sana, vida sana que ells fien, sense més consideracions i quan mengen –si és que ho fan–, al bròquil. Resulta que la gent vol estar bé i, afegeixen, “a gust”, la qual cosa demostra que, si ho volen amb tanta insistència, no deuen estar gaire fins. Quan ens creuem amb una persona assalariada, d’aquelles que es lleven a les sis del matí per agafar una combinació de, com a mínim, tres transports (l’utilitari, els ferrocates i el metro) per anar a treballar presencialment –perquè els del departament de recursos humans de la seva empresa, una multinacional sideral, després d’encarregar un consulting han decidit que el teletreball, com ens figuràvem, ja no compensa– durant vuit hores, extres no remunerades a part, a una oficina de l’extraradi d’una ciutat que és a una hora i mitja de la seva urbanització... i ens diu que està fent dejuni, en el seu cas intermitent, perquè vol estar bé i “a gust” amb ell mateix (deduïm que als altres que els bombin), francament, la planyem. Deixar de menjar voluntàriament i no estar en vaga de fam per protestar, posem per cas, pel canvi climàtic (que, sigui dit de passada, no s’entén perquè encara en diuen canvi si ja és una realitat palpable com tres cases de pagès: una, dues i tres...) és de persones, com el nostre assalariat, que no hi han pensat prou. El dejuni se’l poden permetre els pijos perquè gasten poquíssima energia, i és que devem estar d’acord que fer dues trucades amb el mòbil (“compra, vende”) i passar-se les tardes fumant canutos a la coberta d’un iot no requereix gaire empenta. Les persones que viuen de la força del seu treball necessiten, a més d’un conveni col·lectiu (espècie en perill d’extinció), proteïnes, hidrats de carboni, minerals, greixos que no siguin saturats i coses per l’estil reivindicades des de fa temps per la doctora Montse Folch i fins i tot per la Michelle Obama.
Una altra cosa que els membres de la classe mitjana depauperada fan sovint, però que només es poden permetre els pijos, és voler saber què els depararà el futur. Anar a les consultes d’un tarotista, bruixot, guru, mag, druida o especialista en imposició de pedres calentes, biodescodificadora, ornitomàntic... és, per als pobres, una autèntica pèrdua de temps. Als pijos els encanta anar a Andorra, per exemple, amb un cistell de vímet ple d’ous ecològics, perquè una fetillera de cent vuit anys que viu en una llunyana cabana entre muntanyes fosques els hi trenqui, els ous, per interpretar-ne el rovell. També són aficionats a consultar qualsevol gestió empresarial (“¿compro, vendo?”) amb un quiromàntic que té la consulta en un pis de sis-cents metres quadrats al passeig de Gràcia (això del futur pot arribar a donar molt de si). O que una quinesiòloga, que també té un diploma en homeopatia, els detecti amb un imant d’aquells que els altres utilitzem per deixar notes a la nevera (“comprar ous”) si tenen molts micrometalls escampats pel cos després de vacunar-se de covid… Els pijos sí, sí que es poden permetre consultar el seu futur perquè, sigui quina sigui la predicció de la Sibil·la de torn, saben que seguirà sent definitivament rutilant. ¿Quin sentit té que una persona de quaranta anys amb un contracte de pràctiques temporal es gasti un mínim de cinquanta euros perquè un home vestit amb una túnica brodada d’estels i les ungles pintades de blau li llegeixi el futur després de fregar una bola de vidre llardosa? No cal que contestin: cap ni un. La cosa és molt més barata perquè per un euro i cinquanta cèntims, que és el que costa un periòdic de paper els dies d’entre setmana, si saps llegir entre línies, pots endevinar tu mateix el teu propi futur que, ja t’ho avancem, com a membre de classe mitjana a la deriva és, sense gaire debat, un cagarro.
