A diferència de la resta, els pijos no carreguen, ni carreguen ni recullen. Encara recordem amb l’estupefacció típica de la classe mitjana depauperada (i no sabíem fins a quin punt de depauperada, tot i que ho hauríem hagut d’intuir, perquè érem a l’innocent 2007 i encara faltaven uns mesos perquè la cosa es precipités a tota velocitat fins a la precarietat i l’autoexplotació). Deia que encara recordem aquella tarda del mes d’abril, al xiquiparc, quan la senyora (que era princesa de naixement) va demanar a la nanny, amb aquella autoritat colonialista que només es té si el teu besavi ha tingut una plantació de canya de sucre a Cuba, que recollís la nena d’entre les pilotes de plàstic multicolors, cosa que la nanny (Remilyn, ens va sembla que li deia) va fer com qui fa una genuflexió, mentre l’altra, la senyora, romania impertèrrita, recta com un fus, controlant l’operació des de la seva talaia.
Les mares pijas sempre tenen les mans lliures, també és veritat que per fer-ne no gaire res, mentre que les altres, devotes de la criança conscient, sempre carreguen, a més del bebè, una bossa de la mida de la gepa d’un dromedari, però de disseny, amb tot d’artefactes que ni els baguls de Concha Márquez Piquer de gira per Sud-amèrica: tres biberons, tovalloletes d’aquelles humides, un canviador de viatge plegable (plegable però que ocupa el seu bon espai), bolquers i una o dues mudes, la girafa Sofía, de dos a cinc animals de pelfa, perquè mai no saps quin no voldrà la criatura, una bossa amb peces de construcció mesclades de jocs diferents, sis bosses de snacks ecològics que tenen gust de cartolina, unes llaminadures també naturals que de tan ensopides seran claus perquè, quan els nadons deixin de ser-ho, s’enganxin perillosament, i com a mínim, als huevos Kinder, dues ampolles de litre d’aigua mineral... L’altre dels progenitors, en el cas que n’hi hagi dos, o qui sigui que acompanyi la mare no pija en l’agradable passeig fins al parc (els pares pijos, mentre les seves esposes tenen les mans lliures, estan jugant a pàdel), carretejarà, al seu torn, un patinet, un tricicle, una motxilla amb més bolquers i dues mudes més, una guitarreta, una trona de viatge per si “ens vingués de gust, Manel, anar a dinar a La Panxa del Bisbe”, i una màrfega.
Les pijes, no. Les pijas no practiquen la criança conscient, practiquen la inconscient i deleguen, primer a les dides i després als Jesuïtes de Sarrià, tot el que tingui a veure amb la supervivència dels seus plançons, dels zero fins als vint-i-cinc anys.
El gos cobrador i de boca tova porta sol·lícit les preses de ploma o d’aigua al caçador. El mosso i els grums s’encarregaran de l’equipatge a l’andana, al moll i al lobby de l’hotel. Els portadors travessen la sabana amb els farcells damunt del cap i sobre les espatlles mentre el senyor, dalt d’un angloàrab, avança al pas. El caddie trasteja amb la bossa de pals. El petisero carrega els tacs de polo i les cadenes de ponis. L’aplegapilotes, amunt i avall de la pista. Els cambrers aixequen la taula. Les criades escombren el confeti de la revetlla i buiden els cendrers de burilles i cendra. L’ajudant de cambra replega, després de localitzar-ne totes les peces escampades pel terra de l’habitació, l’esmòquing.
Tret que els pijos tinguin una irrefrenable i folklòrica tendència al drama ibèric -com els Franco sortint amb el dictador a l’espatlla del Valle de los Caídos o els Alba entrant a la catedral de Sevilla amb la pobra Cayetana, que Déu guardi, també a pes-, de carregar el mort se n’ocupa, segons sigui el cas, la guàrdia de Granaders (portant un taüt de roure anglès fet a mida trenta anys enrere per al duc d’Edimburg als avui desapareguts tallers de Henry Smith), el cos de marines dels Estats Units o, directament, els funcionaris de les pompes fúnebres.
Excepte un pas per Setmana Santa (el de la Quinta Angustia, per posar-ne un dels que els agraden, que surt de la Magdalena, Dijous Sant cap a les quatre i vint minuts de la madrugá sevillana: antifaç, túnica, capa i cinturó morats), els pijos, definitivament, ni carreguen ni recullen.
