Algunes característiques ‘pijes’ més
La fonètica. És ben veritat, tal com ens han fet notar des de Salvador Pániker, al seu Cuaderno amarillo, fins a Martes y Trece, en múltiples gales de Cap d’Any, que alguns pijos, a nivell fonètic, poden presentar unes característiques fangoses que els empenyen a empassar-se sons, a apilonar-ne o, fins i tot, a sobreposar-ne, una mica a la manera de les transparències del Picabia però en lloc d’utilitzant imatges utilitzant fonemes.
Hi ha una altra categoria de pijos que murmuren. Al fer-ho, aconsegueixen que al seu voltant es faci un silenci tirant a sepulcral a causa que ningú, si no tens l’orella perfectament entrenada (és a dir, si no ets majordom de carrera i has desenvolupat el talent de l’anticipació), ni senti ni entengui absolutament res de res del que han dit.
Aquests dos fenòmens, murmurar i el fangueig fonètic, succeeixen, bàsicament, perquè els pijos no han desenvolupat el llenguatge com ho fem la resta d’humans, i no l’han desenvolupat perquè, simplement, no l’han necessitat: si tu toques un timbre, o fas dringar una campaneta i apareix un criat amb un filet mignon i patates misto com les de la Fonda Europa, una ampolla de xampany, el cotxe a la porta, el jet a la pista, la maleta per anar a Ginebra perfectament feta, el cavall ensellat, l’arma carregada i els colomins enlairats, la llar de foc encesa... Si amb un microgest (de vegades no cal ni moure un dit, amb la telepatia n’hi ha prou) aconsegueixen tant i a tanta velocitat, ara digueu-me: quina necessitat hi ha d’articular ni mitja paraula? La ciència està estudiant el fenomen perquè s’han adonat que les noves generacions pijes tenen, a nivell articular, si la comparem amb la de membres d’altres classes socials, una mobilitat de mandíbula molt més reduïda a causa del desús i la poca pràctica fonètica heretada generació rere generació.
Les claus. Els pijos mai no porten a sobre les claus de casa, millor diríem de les seves múltiples cases; ni de les seves cases, ni d’enlloc (el pis de rambla Catalunya, la casa de Cadaqués, la de la Cerdanya, la torre de Pedralbes, el cotxe, el forabord, el secreter del dormitori principal, el celler...). Aquesta particularitat, la de no portar claus, la desenvolupen perquè sempre hi ha algú (del servei) que els obre la porta, és a dir, sempre hi ha algú (el masover) que roman, sense defallir, a l’espera que apareguin per sorpresa, i és que, arribats a aquest punt, hauríem d’aprofitar per recordar, un cop més, que canviar de plans és, també, una característica definitivament pija. Per tant, la pregunta “Algú ha vist les meves claus, que no les trobo?” és una pregunta típica que només pot arribar a formular un membre atabalat de la classe mitjana depauperada.
Et in arcadio ego. Quan arribes a la seva casa de l’Empordà (ells en diuen “el Ampurdán”), una masia de pedra massissa construïda a les darreries del segle XVII, amb, si no has comptat malament, tres porxades adornades amb heura i buguenvíl·lees i envoltada d’un terreny frondós de sis hectàrees on hi caben folgadament dues piscines, una pista de tenis, quadres, un galliner, ruscs d’abelles (“Luego te llevas un bote de miel i media docena de huevos, que no se nos olvide”), dues edificacions que ells anomenen “pabellones” (i que tu no tens ni idea de per a què collons deuen servir), una estructura coberta de parra que ells anomenen “el comedor de verano” i un jardí a la francesa... Per un moment, i després de fer l’inventari mentalment de tot el que acabes de veure, entens de cop i volta, directament, sense mai haver-ne llegit ni una línia i per la via de l’empirisme, El capital de Karl Marx.
Superada aquesta sensació agredolça que tu determines que deu ser pura ràbia de classe, empasses saliva i dius “Carai, quina meravella. Hi esteu molt bé aquí, quin relax” o alguna merda similar, realment poc inspirada, a la qual la pija de torn contestarà: “No te creas, pagamos un IBI que te deja temblando, no sabes la de problemas que tuvimos para conectarnos a la red de agua, la cobertura del móvil es una auténtica lata i la wifi va muy de aquella manera, vamos, que ni que estuviéramos en Ghana...”, a la qual cosa tu, incapaç de frenar la teva nova tendència a la imbecilitat i cedint, irremeiablement, al castellà, respondràs: “En todas partes cuecen habas”.