Senyoretes de ‘photocall’ (segona part)
A banda de fer pràctiques en alguna revista de moda, per acabar concloent que és una feina que no els acaba de fer el pes, les noies de casa bona, les senyoretes de photocall, també poden dedicar el seu temps, que com sabem és plàstic, a l’art. Hi ha una frase molt de pija i que a una persona de la classe mitjana, a una de la classe obrera o als pobres de necessitat mai no els passa pel cap de pronunciar, que és “Me encanta el arte”, i que té una altra variant, “Me encanta la naturaleza”, que també diuen amb molta assiduïtat.
Per a elles “el arte” (perquè “la naturaleza” és sinònim de finca familiar, safari o creuer) a l’hora de la veritat es redueix només a tres úniques activitats: primer, pintar plats de porcellana, tasca per a la qual el seu papà els ha finançat a una antiga caseta d’eines del jardí convenientment remodelada amb un taller amb un forn per coure les peces i tota la pesca; segon, ser il·lustradora, que per a elles consisteix en fer esbossos amb llapis de colors d’objectes del seu entorn que combinen amb missatges escrits a tinta del tipus “¡Qué rabia, llueve!” i, finalment i en tercer lloc, ser DJ i punxar a les cites familiars (menys als enterraments, a tota la resta: batejos, comunions, cosinades, puestas de largo, pedidas i bodes, aniversaris de tot tipus...) però també als “eventos” de les marques vàries. I és que contractar la filla d’una princesa grega, per molt destronada que estigui, d’aquelles que s’han educat a Anglaterra però passen els estius a Mallorca, per punxar música entre electrònica i metafísica i amb notes de pop que són, diguem-ho tot, les que aconsegueixen que el respectable no es suïcidi allí mateix empassant-se el vidre d’una copa de xampany després d’esmicolar-la amb les mans, assegura titulars a la premsa i, de passada, crea la ficció que aquella bohèmia que viatjava constantment, vestida de Yves Saint-Laurent, de l’Studio 54 novaiorquès a Marràqueix i de Marràqueix a Le Palace de Faubourg-Montmartre, no ha mort.
Els pijos DJ són la versió actual d’aquells altres que tampoc fa tant muntaven un grup de música (pop?) amb un col·lega del St. Peters i un cosí per part de mare, gràcies al fet que a la parròquia els havien ensenyat a tocar la guitarra espanyola per amenitzar les homilies i tres nocions de solfeig que és el que, després de triomfar a l’Starlite marbellès i al Festival de Pedralbes, mentre la seva novieta, filla d’un torero, aplaudeix des de la zona VIP, els empenyerà a dir a les entrevistes “Somos autodidactas”.
Si no es dediquen a l’art, les senyoretes de photocall es fan empresàries, que vol dir bàsicament dues coses. Primer, muntar un càtering, sovint amb la seva germana, que arrancarà gràcies al fet que des de l’inici les contractaran els seus propis parents i que, després de sortir en un reportatge d’alguna revista d’aquelles que en diuen femenines, suggerit per una cosina que fa unes pràctiques a Telva o a l’¡Hola! Living, emprendrà el vol gràcies als encàrrecs dels esnobs. L’èxit apoteòsic del càtering, naturalment, les portarà a l’organització de bodes (“No más de dos al mes porque queremos que sea un espacio exclusivo”) a la casa pairal de la família, on l’aperitiu se servirà en un antic pati de quadres avui en desús, i el banquet sota els arcs del saló de ball presidit per un impressionat quadre modernista de mida natural i flanquejat per múltiples trofeus de caça, de la besàvia, que era d’origen austríac i que, com sempre s’encarregaran d’explicar a les parelles que venen per provar els menús a tall d’anècdota i per distendre l’ambient, va ser la primera a la península Ibèrica a col·locar dins de casa, per Nadal, un avet profusament guarnit.
En segon lloc, poden muntar una firma de bijuteria, a base de comprar charms i cadenetes a un proveïdor xinès, que elles mateixes publicitaran a través d’Instragram talment com autèntiques dones anunci, per bé que en una versió més happy que la d’aquells desgraciats que, per la zona de Callao, portaven penjant del coll un cartell on s’hi llegia “Compro oro”.