Les noies de casa bona, actualment, i descartada l’opció, fins fa molt poc absolutament factible, d’ordenar-se monja, són de dos tipus. En primer lloc trobem la pija amazona, no perquè munti a cavall, que per descomptat també (i juga a golf i li encanta el pàdel) sinó perquè com que practica un feminisme “a mi manera” ha sigut prou perspicaç per no deixar-se entabanar pels rols de gènere i bla bla bla, i encara que a casa sigui una amfitriona perfecta i detallista –com ho és la mamà–, i a pesar que el seu marit –que és advocat i treballa a la companyia sota les seves ordres– es pensi que segueix portant els pantalons, s’ha dedicat a l’empresa familiar (un banc, per exemple) amb la mateixa fúria que els seus germans i cosins mascles, fins al punt que ha aconseguit, a queixalades, situar-se al capdamunt del consell d’administració i ficar-se els accionistes a la butxaca. Aquest feminisme “a mi manera ” l’amazona l’ha descobert a última hora i, molt possiblement, gràcies a la seva filla adolescent, que se’n va fer, de feminista, després d’anar a Londres a fer un curs de foto de moda a la Saint Martins, tot i que ara ja no vol ser fotògrafa, com era d’esperar, perquè el que vol es ser oceanògrafa, motiu pel qual els seus papàs li han comprat un submarí perquè vagi practicant.
Normalment aquestes empresàries tenen una visió de l’economia menys expansiva que la dels homes que les envolten, no et dic ja de la que tenia el seu pare, que encara es regira a la tomba només de pensar que la seva empresa la dirigeix una dona, per molt que sigui la seva pròpia filla, i per molt conscient que fos que els seus altres sis fills mascles eren uns imbècils de manual. L’amazona sempre té al cap, a més a més, allò de la responsabilitat social corporativa, vulgui dir això el que vulgui dir (ella tampoc ho té gaire clar), i sempre que en té ocasió ho explica a les entrevistes, sobretot si són per al Financial Times i firmades pel Martin Wolf.
Aquestes matrones es lleven a les quatre de la matinada i fan una sessió de kick boxing amb un entrenador personal que es completa, per rebaixar la tensió i “focalitzar”, amb una altra sessió de ioga dirigida pel seu guru personal i amb la lectura d’un passatge de la Bíblia trobat a la manera dadaista, a l’atzar, sota la supervisió telemàtica del seu confessor. Tot plegat per inaugurar el dia “fluint” (ara entenem per què la resta anem a empentes i rodolons tot el dia). Després de posar-se en forma, i de quina manera, esmorzen, que és l’únic àpat que faran en tota la jornada, com ho faria una campiona olímpica d’halterofília: copiosament. Al cotxe, de camí a les oficines, llegeixen no menys de vuit diaris i es planten a les sis del matí al despatx, heretat del seu pare, dissenyat per Andrée Putmann i amb vistes a un jardí d’inspiració japonesa projectat pel Fernando Caruncho (que segur que és d’aquells paisatgistes que no els agrada que els diguin paisatgistes “porque yo lo único que soy es un simple jardinero”) per començar la jornada.
La raó per la qual comencen tan i tan d’hora és perquè, segons elles mateixes s’encarreguen d’explicar a tort (The New York Times ) i a dret (Handelsblatt), “esas primeras horas sin interrupciones y sin teléfonos que suenan son para mi las mejores horas del día, las más creativas”. I aquesta és una altra cosa que hem notat que els passa als membres de la noble classe empresarial actual, és a dir, a totes aquelles persones que, amb gran esforç segons elles, salten de consell d’administració en consell d’administració i tiro perquè em toca, i és que resulta que elles no són productives, com ens pensàvem, com ens exigeixen a la resta, elles el que són és creatives: cre-a-ti-ves.
Els caps de setmana, tot i que sempre tenen els tres mòbils de la feina a mà (un per a Europa i el Regne Unit, l’altre per a Amèrica en general i el tercer per als nous mercats xinesos), se’n van a la finca extremenya on es retroben amb la família “porque a todos nos encanta la naturaleza”. És llavors quan aprofiten “para leer novela histórica que me chifla, porque me encanta la historia y me encanta aprender, estar con los perros, tomar una copa de buen vino y cocinar arroz a la cubana, que me sale bueníssimo y a los niños les encanta; bueno, digo los niños pero ya andan todos por la treintena, pero para mi siguen siendo mis niños, ya sabes como somos las madres, ¿no?...” Si no va al camp s’escapa al nord de la Península, al palauet que ha heretat de la seva mare, amb vistes al Cantàbric, on naveguen (a vela, sis metres) amb el seu marit “que es tan deportista como yo, no sabría estar con un hombre que no fuera deportista, creo que a Carlos y a mi el deporte nos ha unido todavía más. Gracias al deporte hemos hecho equipo”.
