La història d’amor que va ser portada de diari

“Mar, sou conscients que tu i el Lucas sortiu a la portada de l’ARA?” Aquest és el missatge que va rebre Mar Garcia mentre sopava en un restaurant amb el seu xicot el dia de Sant Jordi. “Que què?!”, va exclamar. A risc d’ennuegar-se va córrer a descarregar l’avançament del diari i va comprovar que era cert: la imatge del seu petó a la Rambla, amb una rosa vermella i una groga a la mà, ocupava tota la superfície de la portada. Ni tan sols s’havien adonat que l’ull expert d’un fotògraf havia captat aquell moment romàntic. 

“Aleshores no ho sabíem, però quatre anys després d’aquella fotografia estaríem casats”, explica Garcia. Trobar-se a la portada d’un diari, diu, els va fer molta il·lusió, i de fet els seus pares la tenen emmarcada a l’entrada del restaurant familiar, una antiga masia catalana. El dia de la fotografia feia tres anys que estaven junts. “Sant Jordi és el meu dia preferit de l’any. Ho té tot: primavera, amor i cultura. El primer Sant Jordi junts el Lucas em va regalar una totebag amb un poema d’Ovidi Montllor: «Serà blava i tranquil·la la mar / Serà verda i espessa la vall / Serà gran i dolça la muntanya / Serà un dia que durarà anys»”. És el poema que vam incloure a les invitacions al casament”, detalla Garcia.

La forma com es van conèixer va ser bastant divertida. “Ens vam conèixer a la discoteca Plataforma [de Barcelona] a les 5 de la nit. Amb els companys de pis la conya sempre era: «Escolta, per haver-lo tret a les segones rebaixes està molt bé, aquest noi»”, rememora. El cas és que aquella mateixa nit, sopant amb els amics, Garcia havia dit que estava fins als nassos dels homes. Ja a Plataforma, una amiga la va voler posar a prova i es va passar tota la nit presentant-li nois. “Un d’ells era el Lucas. Vam començar a parlar i vam connectar de seguida”, recorda la noia, que afegeix: “Em va agradar, però jo que anava de digna no li vaig demanar el telèfon. Ell sí que ho va fer i la cosa va quedar allà, en una conversa fluida i maca”.

Van passar els dies i la Mar no rebia cap missatge del Lucas. “Una amiga meva em va dir: «Tu no ets tan feminista? Escriu-li tu!”» «Té raó», vaig pensar. El Lucas no tenia WhatsApp i li vaig haver d’enviar… un SMS!” Arran d’aquell missatge el Lucas i la Mar van quedar per veure’s. “Sé que sona a tòpic, però va ser la millor cita de la meva vida. Vam quedar cap a les 8 del vespre al Chatelet de Gràcia. Recordo que estàvem xerrant molt a gust quan van venir a avisar-nos que tancaven. «Com? –vaig dir jo–, però sí sempre tanqueu a les 2.30 h!» i aleshores vaig mirar el rellotge: eren les 2.30 h, però el temps al seu costat m’havia passat volant”. Un dia, com diria Ovidi Montllor, que va durar anys.