Com ens vam conèixer

Maite Carranza: “Soc molt apassionada, no he tingut mai por de l’amor”

La història d'amor de l'escriptora catalana

L’estiu del 1992, l’escriptora Maite Carranza se’n va anar a Londres a millorar el seu anglès. “Estava en un moment difícil de la meva vida. Tenia 34 anys, m’havia divorciat i tenia dos fills petits”, comença. Aquell mes a Londres va ser “com un retorn a la joventut que no havia pogut gaudir els últims anys”. Després de quinze dies de parlar anglès tot el dia, un company de classe va dir-li que coneixia un espanyol i que l’hi podia presentar. Carranza va acceptar i així va conèixer el Marcelino, a qui tothom deia Marce i a qui ara diuen Marcel. 

“El meu amic em va presentar dient que era holandesa i jo vaig seguir la broma. Quan el Marcel em va preguntar per les vaques i la mantega vaig confessar que veníem de la mateixa terra. Ell em va dir que era de Santander, era molt guapo, molt simpàtic, i coincidíem en gustos literaris i musicals”, recorda Carranza. Els quinze dies que els quedaven a Londres van viure un apassionat amor d’estiu. “Tots dos pensàvem que quan s’acabés, s’acabava. Era difícil que la història continués més enllà”, diu l’escriptora.

Cargando
No hay anuncios

Però el cas és que s’havien enamorat, així que pel pont de setembre ella el va anar a visitar a Cantàbria. “Li vaig dir «el pròxim cop vens tu». No sabia si vindria, però va venir. El vaig portar per tot arreu, al Pirineu, a la Costa Brava, a la Sagrada Família… Va conèixer els meus fils i vam decidir que ens veuríem cada quinze dies. Agafàvem un avionet molt bufó d’Ibèria, però sortia molt car i vam començar a trobar-nos a mig camí, a Saragossa. Ens trobàvem en un hostalet de la plaça del Pilar, des d’on sentíem les campanades de la basílica; era el nostre niu d’amor”. 

Després d’un any molt intens, van arribar a la conclusió que allò tampoc no era sostenible a llarg termini, així que Carranza va proposar al Marcel que vingués a viure a Catalunya. Ell va accedir, tot i que la idea era fer la prova durant un any per veure com anava. 

Cargando
No hay anuncios

I com va anar? “Va aprendre català, ens vam comprar una casa i vam tenir un fill. Ara ja fa 32 anys que estem junts”, celebra l’escriptora, que se sent “molt agraïda” perquè el Marcel travessés mitja Península per ella i es convertís en pare dels seus tres fills. “Jo soc molt apassionada, no he tingut mai por de l’amor, m’ha fet molt feliç. A Saragossa hi hem tornat alguna vegada i hem passejat nostàlgicament pel centre; se'ns omplen els ullets de llàgrimes”, diu Carranza, que assegura que encara té somnis per complir amb el Marcel. Un d'aquests somnis és escriure una novel·la junts. “Compartir els somnis amb algú que estimes és un acte d’amor”, assegura.