Una cistella de vímet plena de gatets acabats de néixer. Aquest és un dels primers records a la vida de Luna Miguel. Malgrat que la nena els contempla embadalida, no és un record feliç. “Una veïna els va portar a casa de la meva àvia materna -explica Miguel-. Tinc gravada la imatge del moment en què em treien un d’aquells gats preciosos de les mans i em deien que no ens els podíem quedar”.
Quan Luna Miguel va adoptar la seva primera gata, amb vint anys, s’ho va prendre com una espècie de “venjança màgica”. “La gata va aparèixer un diumenge al matí mentre dormíem al pis de Barcelona”, explica. Resulta que el veí havia marxat i havia deixat l’animal amb els llogaters. La gata, que es deia Delhi, va preferir viure amb l’escriptora, i quan el veí va tornar li va dir que se la podia quedar.
Poc després, Miguel es va trobar un anunci a Facebook d’una gata que buscava casa. Així va arribar la Yummy, un bebè idèntic a la Delhi. “Tenia les mateixes taques però al costat contrari, l’una era com un mirall de l’altra”, assenyala. Diu que, d’alguna manera, les dues gates es van convertir en les padrines del seu fill: “Durant l’embaràs vaig estar mig malalta i elles van passar-se aquells dies al llit amb mi”.
De la convivència amb la Yummy i la Delhi fins i tot en va néixer un poemari, Los estómagos (La Bella Varsovia, 2015), amb reflexions de la poeta sobre el vegetarianisme, una postura que va adoptar gràcies precisament a les gates, a qui va dedicar el llibre. «Pones agua a hervir pero hierves tú. La araña atrapa a la cucaracha y le hace un vestido de huesos blancos », escrivia Miguel.
D’elles, diu, n’admira sobretot la manera que tenen de demanar les coses que volen: “A mi en general em costa demanar, fins i tot si és una factura. M’agradaria tenir la fortalesa i la mirada dolça que posen les gates per dir-te: «Escolti, això és el que jo vull»”.
Aquesta seguretat felina és una cosa que el cercle íntim de Luna Miguel coneix bé. “Gairebé tots els meus amics i amigues són al·lèrgics als gats, alguns fins al punt que ni tan sols poden quedar-se a dormir”, explica. A més, les gates sempre s’acosten a les persones que més al·lèrgia tenen. La solució? Un calaix ple d’antihistamínics perquè les gates puguin seguir fent de les seves.
“Quan vaig decidir que volia viure sola una de les coses que tenia clares és que no podria viure sense la Delhi i la Yummy”, explica la poeta madrilenya, que acaba: “Sense marit puc viure, però sense gats no”.
