A la cúspide de la piràmide hi ha el rei. Això passa perquè sempre són aquests els que encarreguen les piràmides. Per exemple, al més semblant que aquí vam tenir a una piràmide social, i que es deia 13, Rue del Percebe, també hi havia un rei instal·lat a les golfes del terrat, al damunt del tot. Era el rei del món bruguerià: el gran Vázquez. La seva relació amb els diners era la mateixa que té qualsevol rei amb més ambició que fortuna, i que s'ha mantingut sempre d'aquesta manera. Al cap i a la fi, un rei no necessita diners, només li cal fer gasto. En la història moderna, es diferencien dos tipus de llinatge reial: el que sempre hi és i el que entra i surt. Això no defineix pas els llinatges sinó els seus països. Fins no fa gaire, l'alternativa a tenir un rei era tenir una república, però actualment també hi ha països on en comptes de tenir un rei el que han fet és tenir-ne dos. Aquesta situació és coneguda com l'efecte Manuel Luque. Amb els papes, que són reis de Roma, passa el mateix. I amb els presidents de govern i, fins i tot amb països sencers, es pot donar així mateix aquest cas de duplicitat. Vivim en un món d'oferta.
Els països amb monarquies de posar i treure tenen també repúbliques de puja i baixa (com aquells llits encastats), ja que les unes i les altres van alternant-se. Quan un rei no s'alterna amb una república, acaba el rei alternant pel seu compte. El pitjor de les repúbliques encastades és que mai no s'obren quan fa més falta. Això ja ho sabien Dupond i Dupont, com es pot comprovar a El tresor de Rackham el Roig. Una república plegable (pàgina 7 de l'esmentat àlbum) sempre s'estampa damunt del primer que passa sense tenir-hi res a veure. I fins i tot, pot acabar menjant-se el personal (pàg. 8). Per aquesta raó s'han posat tan de moda darrerament les repúbliques d'Ikea. No serveixen per anar a fora, però es poden rebre visites i no es queda malament. També hi ha la república llitera, amb la qual s'estalvia molt espai històric. Podem anomenar-les per ordre d'instal·lació: primera república, segona república... Sigui com sigui, les repúbliques cada cop duren menys. Ja no es fan repúbliques com les d'abans.
Qui no pot ser rei d'un país ha de conformar-se a ser rei del mambo. Tots els països estan plens de reis del mambo. En podem trobar un, si més no, a cada comunitat de veïns. Un rei del mambo és qui disposa de plena sobirania sobre si mateix. Pot ocórrer que un rei del mambo proclami una república. Però es tractarà sempre d'una d'aquestes de posar i treure. Al voltant d'una república que es plega, sempre hi descobrirem un nombre indeterminat d'arreplegats. La principal diferència entre un rei del mambo i un rei d'estirp és que el segon mai no acabarà proclamant una república. Les repúbliques i els reis s'assemblen en una sola cosa, que la llegenda de tots dos la fem nosaltres totalment convençuts i, quan ens en penedim d'haver-hi estat, en un tres i no res ens passem a l'enemic. Per dissimular. I per salvar els mobles. Tenim una història plegable.
