Les classes mitjanes

Les classes mitjanes són la dimensió desconeguda de la nostra piràmide. Això passa perquè ser de classe mitjana no és avui una qüestió econòmica, sinó espiritual. La classe mitjana s'ha convertit en el més transversal dels estaments socials, i d'aquesta manera sempre trobarem treballadors explotats convençuts de pertànyer-hi i propietaris d'imperis de la comunicació víctimes de la mateixa al·lucinació. Abans, per formar part de la classe mitjana calia ser aparellador o tenir una sastreria bona, si més no. Arribar-hi exigia un esforç per part dels interessats. Aquest esforç era la constància en la feina. Com que ara la feina no serveix per a res, ja que ni està mínimament retribuïda ni es desenvolupa en condicions dignes, la seva companya, la constància, s'ha devaluat també, i sense constància no hi ha classe mitjana, ja que aquesta és la seva principal condició. El que abans era perseverança, avui és marató de sèries. Així, es pot reivindicar de classe mitjana tot qui tingui un sofà al menjador.

Qui representa a les classes mitjanes? Quan les classes mitjanes s'enfonsen, són representades per partits d'enderroc. Allò que, en altres condicions sociològiques, no seria políticament més que un residu d'escombraries guanya la seva màxima potència entre la runa de la demolició social. No és que la classe mitjana es torni, aleshores, perillosa, és que no hi ha classe mitjana per frenar el perill. A la classe mitjana s'hi arribava políticament o bé mitjançant la socialdemocràcia o bé amb la democràcia cristiana. Els primers volien que tots els pobres poguessin ascendir socialment i els segons també eren partidaris de l'ascensor social, però cobrant per fer-lo servir. Es va desintegrar la consciència de classe mitjana quan etiquetar-se com a burgès va començar a fer vergonya als mateixos burgesos. Aquest remordiment, a més d'una traïció de classe, significava una pèrdua dels valors i de les arrels. Sigui com sigui, avui la classe mitjana ja no té una condició burgesa. La mutació de la família de classe mitjana es fa palesa comparant Els Picapedra i Els Simpson. Els primers dibuixos eren una celebració de l'accés material a una societat més còmoda (l'aspiradora, que era un mamut nan, el tocadiscs fet amb un ocell i una tortuga, el corn del telèfon, el pelicà de la rentadora, el pop rentavaixelles, el cotxe de troncs), els segons suposen la demolició moral de tot aquest estil de vida, però sense renunciar-hi.

Respecte a la distinció entre una vella família socialdemòcrata i una altra de democratacristiana, queda tot ben clar mirant els episodis de The Munsters i de La família Addams. Els Munsters, fidels a l'ideari socialdemòcrata, eren éssers que es veien relegats injustament, tan sols per la seva aparença, i que aspiraven, amb tot el seu cor, a pertànyer plenament a la societat. Un Addams, però, serà tota la seva vida un democratacristià. Viu amb gran estil i es creu modèlic. Amb tot, la seva vida, el seu passat, estan plens d'ombres. Hi ha moltes coses per aclarir i les classes populars, el lleter, el carter, etc., no se'n refien d'aquesta gent. Avui, tots dos estarien proscrits per la intolerància.