Els qui aguanten la piràmide

Ens volen fer creure que hi ha gent que ha vingut al món a aguantar-ho tot. De vegades se'n diu resignació i, d'altres, conformisme, depèn del punt de vista. Aguantar la piràmide té més a veure amb suportar-la que amb sostenir-la. Es pot suportar sense cap ganes de donar-hi suport. Tota piràmide és per essència elitista. No comprèn el total de la societat, sinó tan sols els estrats dels quals en pot treure un profit. Una piràmide no és més que una catifa amb punxa en una casa on la neteja es fa de cara a la galeria. Hi ha món més enllà de la piràmide. Allò que es feia al programa Gran Hermano d'expulsar de la casa la gent fins que només en quedava un és una caricatura no gaire exagerada de com va la cosa. Per no formar part de la piràmide, n'hi ha prou amb haver nascut a fora. Com de més lluny s'hi arribi, més difícil resultarà ser acceptat pels residents de la piràmide. L'única porta oberta és la dels diners. El més semblant a la construcció (i destrucció) d'una piràmide és el que es conta a The Wall, de Pink Floyd. Una piràmide és un sistema de murs amb vèrtex. Tot allò que no és vèrtex és vòrtex (turbulència, remolí, desordre).

A la gent se l'expulsa de la piràmide llevant-li drets, recursos, benestar. Tancant urgències mèdiques, retallant personal sanitari. Quan es retalla en prevenció, tornen les malalties que es creien erradicades; comença sempre pels més pobres, però acaba arribant fins als que es creuen a resguard de la misèria aliena (les infeccions són com l'Esperit Sant). Es continua foragitant la gent de la piràmide amb la debilitació del sistema educatiu (l'ensenyament és la garantia de la igualtat d'oportunitats). També, això no cal dir-ho, apujant els preus de lloguer de l'habitatge i els d'adquisició. I, per descomptat, pagant salaris insuficients i establint condicions laborals pèssimes. És tot això el que porta a l'exclusió social. Sovint, els que surten de la piràmide per aquestes raons no són capaços de reconèixer els que no poden entrar-hi (principalment perquè ningú no els deixa fer-ho) i, encara més, donen a aquests la culpa de la seva desgràcia. Des del vòrtex mai no es veu el vèrtex. Ningú no està tan boig per creure's l'amo de la piràmide, llevat del veritable patró, però sí que tothom se sent propietari del seu estament, tant individualment com col·lectivament. D'això se'n diu pertànyer. No hi ha sentit de la pertinença sense sentiment de propietat. Per aquest motiu són tan tancats els sentiments d'identitat. L'alternativa política a la identitat és la identificació (amb els altres).

Tot això queda ben clar mirant la sèrie La casa de la pradera. Davant les històries familiars de sèries com Con ocho basta, a aquesta posaven al títol, en primer lloc d'importància, la casa mateixa. Era una casa en mig del no-res, perquè el transcendental, més enllà del seu entorn, era la casa en si. Pels que vivien de lloguer, però, TVE va estrenar, si fa no fa a la mateixa època, la seva producció La barraca. Un altre tipus de construcció. I un paisatge diferent. I una altra classe de pertinença. De vegades se me'n va la pinça.