Oci

Laberints naturals en temps de sequera

De palla a Sant Ramon i de blat de moro a l’horta de Lleida, els organitzadors d'aquestes propostes lúdiques han hagut d’adaptar-se a un estiu amb molt poca aigua a Catalunya

El laberint de palla de Sant Ramon (la Segarra), una proposta turística organitzada per l'Associació La Mansa de Sant Ramon.
6 min

LleidaLa creativitat ha permès en els darrers anys convertir l’activitat agrícola en autèntics laberints, una proposta lúdica cada cop més consolidada a les comarques de Lleida. Però aquest any, aquesta creativitat ha anat més lluny. Els seus impulsors han hagut d’adaptar-se a una sequera que fa estralls entre la pagesia. La mala collita o, bàsicament, la pèrdua total de les collites, han posat en perill una tradició que ha pogut salvar-se novament amb l’enginy.

A Sant Ramon (Segarra), els membres de l’Associació la Mansa s’han vist obligats a endarrerir l’obertura del seu laberint de palla perquè el cereal ha patit més que mai. I és que molts pagesos del secà han abandonat les collites per manca de pluja i els organitzadors d’aquest laberint, que fa tres anys que se celebra ininterrompudament, se les han vist magres per trobar les 400 bales que necessitaven per construir-lo. “Normalment, a mitjans de juliol ja el tenim operatiu, però enguany hem hagut d’esperar a l’agost per tenir prou palla”, reconeix Toni Domingo, un dels integrants de La Mansa. Fins i tot, aquesta vegada les bales no han pogut ser fetes a la perfecció perquè la palla era més petita del normal i la màquina ha acabat produint formes imperfectes. “Apilar-les amb seguretat no ha estat una tasca fàcil”, afegeix Domingo.

Finalment, desenes de fileres repartides en un espai d’uns 500 metres quadrats s’han pogut aixecar per crear un espai ple d’encreuaments, alguns sense sortida, que posen en joc la capacitat orientativa dels participants. “Enguany he vist més gent perduda que mai”, reconeix l’Aleix Pons, un altre dels organitzadors que sovint s’emparra sobre les bales per donar un cop de mà als més desorientats. “Sobretot ajudem els més petits que han perdut de vista la seva família”, indica.

Diverses persones recorren el laberint de palla de Sant Ramon (la Segarra).
Dos participants dins el laberint.

El laberint de Sant Ramon no sols repta els participants a trobar la sortida en menys de trenta minuts. Proposa també la solució d’un enigma, sovint relacionat amb el coneixement del territori i de la història del municipi. Si l’any passat tenia a veure amb la construcció del santuari del poble, un edifici del segle XVIII conegut com l’Escorial de la Segarra, enguany s’ha construït al voltant de la històrica rivalitat entre Sant Ramon i l’antic nucli de la Manresana. A partir de fotografies penjades de bandolers ficticis (que responen al nom de la Geperuda, Pell d’Ovella, Roca Massissa o Afilanavalles, entre altres), els visitants han d’elaborar un arbre genealògic que expliqui els orígens d’aquestes rivalitats. “Enguany em temo que ho hem fet una mica més difícil del normal”, admet Domingo, amb un somriure maliciós.

El laberint de palla de Sant Ramon.

Una festa que inicialment s’havia pensat per als nens del poble, ha acabat rebent més de 2.000 visites anuals. La gent ha de reservar per no trobar-se amb l’aforament complet. Venen persones de totes les comarques del voltant, com la Núria Piera, una mare de Tarrés (les Garrigues) que amb els seus amics van aplegar una desena de nens i nenes que s’hi van endinsar tots sols. “Nosaltres hem preferit quedar-nos a fora del laberint perquè la canalla s’ho passi encara més bé”, diu Piera. Alguns joves d’aquest grup, com l’Arnau, de dotze anys, van haver de demanar auxili perquè s’havien quedat sols entre els carrerons de palla. “Però no he tingut por en cap moment”, adverteix l’Arnau envalentit.

El laberint de Sant Ramon estarà obert cada vespre fins a l’11 de setembre. Els més atrevits poden optar per l’opció nocturna, a partir de les 21 h, que els obliga a utilitzar llanternes i, si més no, l’orientació de les estrelles per trobar la sortida a les fosques.

Un blat de moro més resistent

La Granja Pifarré està perduda al mig de l’horta de Lleida. Ja fa anys que els seus hereus, els germans Joan, Carles i Pere Pifarré, van decidir reconvertir un negoci de cinc generacions i diversificar-lo per sobreviure. O ho feien, o haurien d’haver tancat. A la tradicional cria de vedells i vaques, aquesta nova generació de ramaders han sobrevingut amb el nou concepte d’agrocultura, una proposta que reconverteix la granja en un autèntic aparador educatiu i turístic que atansa el món rural a les escoles, al públic familiar i, en general, al conjunt de la societat. Visites guiades, un museu de tractors, tallers de conserves, producció de cervesa artesana, experiències de floració, concerts, teatre, jocs de pistes i, des de fa set anys, un laberint de blat de moro que enguany ha hagut de replantejar-se. Aquest producte (a Lleida en diuen panís) ha estat aquest estiu descartat per molts pagesos de Ponent per les seves elevades necessitats de reg. Molts, fins i tot els Pifarré, han optat per cultius molt més adaptats a la sequera com el gira-sol i el sorgo, però, esclar, inviables per fer-ne un laberint.

Per evitar la seva cancel·lació, els tres germans han acabat plantant dos jornals de terra (més d’una hectàrea i mitja) amb una varietat nova de blat de moro, molt més resistent davant l’estrès hídric. La granja, que rega els seus cultius amb l’aigua del canal de Pinyana, ha hagut d’aplicar les restriccions imposades per la comunitat de regants, però una empresa de llavors els ha subministrat un blat de moro entrenat per créixer en condicions més seques. “Fins i tot necessita menys fertilitzants perquè resisteix a invasions com la de l’aranya roja”, assegura Joan Pifarré. Aquesta nova varietat no donarà panotxes tan grans ni abundoses com les tradicionals, però almenys els garanteixen la continuació del laberint d’una forma molt més sostenible.

El laberint de panís –blat de moro– de la Granja Pifarré, a Lleida (Segrià), una proposta lúdica organitzada per la mateixa empresa familiar.

Van plantar les llavors l’1 de juny i en només un parell de mesos han aconseguit una vegetació de gairebé dos metres d’alçada per habilitar-hi el seu laberint. “Aquest cultiu creix molt de pressa”, explica Pifarré, que a la tardor segarà les plantes per alimentar les seves vaques.

El laberint dels Pifarré és un recorregut amb disset proves que els participants hauran de superar també en mitja hora. Són bàsicament preguntes sobre curiositats del territori i de les tradicions agrícoles. Una equivocació porta a un cul-de-sac. Però no té pèrdua. Al final tothom acaba trobant la sortida, que dona a un gran pati amb servei de bar, jocs rurals i un circuit de minitractors per allargar l’estona de les famílies. “Ho plantegem com una oportunitat per mostrar el món agrari d’una manera lúdica, creativa i positiva”, conclou Joan Pifarré.

El laberint s’estrena aquest dissabte i estarà obert tots els caps de setmana (tardes i nits) fins al 28 d’octubre, dia en què es convertirà en un "passatge dels horrors", amenitzat per la companyia de teatre Hangar, sols apte per als més atrevits.

Membres de la família Pifarré recorrent el laberint de blat de panís.

Orfes dels pioners

Les conseqüències més negatives de la sequera se l’ha endut el laberint de Castellserà (Urgell), també de blat de moro i una de les propostes pioneres de Ponent. Els propietaris de la casa rural Cal Tonet, coneguda com la Masia Esperança, havien obert interrompudament cada estiu el seu laberint des de l’any 2006. Ha estat tot un referent per a la resta de laberints. Més de tres hectàrees d’una plantació que enguany ha arrossegat seriosos problemes de creixement, sobretot donats perquè el canal d’Urgell, des d’on reguen la seva finca, va tallar l’aixeta a finals d’abril per manca de reserves. “El blat de moro ha quedat tan baix que ho ha fet impossible”, diu Josep Perera, un dels seus impulsors. Malgrat tot, no defalleixen i en les pròximes campanyes insistiran a mantenir el laberint, si cal, buscant noves maneres d’adaptar-se al canvi climàtic.

stats