Passo stories amb els llibres que els meus s’han endut aquest agost i em fan content. No cal dir que cada pila és un manifest públic, perquè l’única cosa solitària en el fet de llegir és l’acció física. A més, la diferència entre aquests volums d’estiu i els de la resta de l’any no és només quantitativa: sempre s’hi cola algun títol especialment impressionant. Amb tot el temps del món volem ser la millor versió de nosaltres mateixos, que significa llegir els millors llibres.
No cal dir que aquest és un ideal de nínxol. Encara que durant dos mil anys l’educació en les belles lettres va ser el discurs oficial d’Occident, la lectura com a ascensor social, al costat de les tecnologies de comunicació de masses el llibre i els imperatius que l’acompanyen són una opció més aviat secundària per participar en la conversa col·lectiva. Llegir avui és voler anar més o menys contra corrent.
Això no és nou: els llibres sempre han estat vistos com salmons remuntant el riu de la inèrcia. En el seu origen, la lectura es venia com un contrapès a l’animalitat, un dopatge per a la raó i la sensibilitat que hauria de temperar els instints de baix. La idea de l’humanisme literari és que un llibre treu les orelles de burro i calma els humors.
Però l’humanisme fa temps que va pel pedregar. Martin Heidegger, a la seva Carta sobre l’humanisme (cèlebre dins d’un nínxol del nínxol), explica que darrere la idea de cultivar-nos hi bategava massa voluntat de poder. Resulta que els llibres també exciten somnis de grandesa i dominació. La persona llegida podia sentir-se en possessió de grans veritats i llançar-se a imposar-les sobre el món.
Contra l’humanisme, Heidegger demanava una retirada mística: després de la Segona Guerra Mundial, no hauríem de llegir per desenvolupar el nostre potencial, sinó per limitar-lo. La prosa complicada del filòsof alemany, sumada al seu conegut flirteig amb el nazisme, el fan de mal invocar avui. Però Heidegger és una gran inspiració per a gairebé tots els ecologistes, que sobre la seva crítica a l’humanisme han construït una crítica a l’antropocentrisme. Des d’aquí, llegir és educar-se en el decreixement.
Els resistents que hem fet la nostra pila de llibres per a l’agost podem aprofitar el moment abans de fer la fotografia per preguntar-nos si llegim per armar-nos o per amansir-nos. Si interroguem els clàssics, que sempre en cau algun, ens respondran amb la vella idea que la conducta virtuosa no és un punt estàtic, sinó el terme mitjà entre dos extrems, que cal escatir per a cada situació i conforme cada context, equilibrant raó i passió. Ja es veu que per resoldre una qüestió tan complicada cal llegir més llibres.
