L de LLEPOLIA / M de MOIXAINA

“Ai, llépola!”, em deia una tieta (tia àvia) sempre pessigant-me la galta. Però era ella que tenia preparades les peladilles per quan anàvem a casa seva. Perquè sí, no totes les llepolies eren iguals: les que més li agradaven eren aquelles ametlles confitades amb un bany de sucre. Fa poc he descobert amb estupor que peladilla és un castellanisme no acceptat per la normativa... però si fins i tot se n’han fet cançons populars! “La mare que tinga filles / que se les sàpia guardar / que són com les peladilles / que són bones de menjar”. Qui sap si d’aquí uns anys descobrirem una cançó amb xutxes, que serien les peladilles d’ara. Ara bé, a mi no m’hi trobaran defensant-les (i això que m’encanten). Ni llaminadures, ni llepolies, ni gormanderies (totes tres serien també dolços en general), ni gominoles (concretament les de goma, esclar)... Entre la canalla triomfen les xutxeries. Què tenen a part de sucre que, tot i sonar tan malament, se’ns enganxen tant? 

Encara que per a mi llavors fos un pessic (i el vermell posterior així ho palesava), el gest de la tieta no pretenia ser res més que una moixaina: “Carícia que es fa passant la mà per la cara”, diu el diccionari. Ja és això. Ara bé, ella no n’hauria dit mai així, crec, però tant se val. A la seva època tampoc estaven gaire de moda les carantoñas i amb carícia potser ja feia el fet, vet-ho aquí. Estic segura que tampoc feien mimos… I quina sonoritat, les moixaines!, només de sentir-les se’ns ametllen els ulls i ens posem tous. Tant que potser no l’encertem en la partició sil·làbica: apa!, ¿a qui li importa això avui dia que ja ningú escriu a mà? De fet, a la xarxa només hi ha un diccionari que encara ens ofereixi aquesta informació: el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, que, a més, també ens dona informació sobre l’origen dels mots.

Gran diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana (en línia des del 1998)