L'illa on porten segles estirant la corda sobre les aigües d’un riu salvatge

BarcelonaL’any 2015, el joc d’estirar la corda va passar a ser considerat per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat immaterial. Bé, no qualsevol activitat en què s’estira la corda. En aquest cas es reconeixien només unes pràctiques molt antigues arrelades a determinades comunitats de Cambodja, Corea, el Vietnam i les Filipines. Estirar la corda és una activitat universal, practicada a tots els continents, de festes majors als patis de les escoles. De fet, va arribar a ser un esport olímpic del 1900 al 1920. A pocs llocs, però, és tan espectacular com a la regió d’Ifugao, al nord de l'illa filipina de Luzon. Aquí, tres comunitats indígenes porten segles enfrontant-se entre elles quan acaba l’època de la recollida als camps. I la cirereta del pastís és una competició d’estirar la corda en què, en lloc de fer-ho en un camp o en un carrer, ho fan en un riu salvatge, el Hapao.

Els membres de les tres comunitats, la de Hapao, la Baang i la Nungulunan, no saben quan va començar tot plegat. Però de generació en generació s’ha mantingut viva la tradició del huowah, un ritual posterior a l’època de la recollida als camps que inclou balls, danses, oracions i diferents competicions. I l'última és la d’estirar la corda, coneguda en llengua local com a Punnuk. Un dia abans de la prova, se sacrifiquen galls i porcs, i un bruixot observa el fetge de les bèsties per decidir si es donen les circumstàncies ideals per a la competició. La nit anterior, els homes que defensaran l’honor de cada comunitat beuen una beguda fermentada d’arròs entre balls i càntics. El dia de la competició, els tres grups es vesteixen amb roba tradicional de la regió. Res de roba moderna, per descomptat. I es dirigeixen caminant fins al punt del Hapao on se sol celebrar el torneig, un lloc concret on un afluent s’uneix amb el riu principal, fet que provoca que hi hagi tres ribes: els territoris de cada comunitat. És un espectacle visual magnífic, ja que cada grup hi arriba provinent d’una direcció diferent, cantant cançons mentre creua els preciosos camps d’arròs d’aquesta part de l'illa de Luzon.

Un cop els grups arriben a la riba del riu, el primer duel és entre els que han arribat primer. Els que s’han entretingut més queden esperant, observant els seus futurs adversaris. Un cop la corda és llançada a l’aigua, un grup d’avis encarregats de ser els jutges neutrals decideixen si les aigües baixen massa perilloses. En el passat hi han hagut morts, quan algú era arrossegat pel corrent en una zona amb moltes roques, així que ara aquests jutges decideixen si cal moure la competició a una zona més segura. També són aquests jutges els qui poden decidir quan acaba tot plegat, ja que l’espectacle dura moltes hores. Qui guanya la primera estirada, fent caure a l’aigua els rivals o portant gairebé tota la corda a la seva riba, s’enfronta al grup que s’ho ha estat mirant. I així durant hores, amb el guanyador competint un cop i un altre fins que perd. Antigament se solia competir fins que les tres cordes utilitzades es trencaven; ara els jutges poden decidir que ja n’hi ha prou, si veuen que els homes ja no poden dir ni fava. La comunitat guanyadora serà aquella que hagi sumat més triomfs. Que els teus surtin victoriosos sol voler dir tenir bona fortuna amb les collites durant tot aquell any. Per donar per acabat el dia, les restes de les cordes són entregades al riu, que se les emporta.

El Punnuk és un esport ple de significats religiosos que ha sobreviscut gairebé sense canvis al pas dels conqueridors espanyols, japonesos o nord-americans. Un dels canvis, per cert, ha estat que en els últims anys també el practiquen dones de les tres comunitats. Si en molts llocs estirar la corda és un joc divertit, aquí és una qüestió d’honor.