L’esport en què els déus del cel van ensenyar als homes com fer servir el cap
Els indis paresis del Brasil han donat una nova vida al xikunahati, un esport on només el cap pot tocar la pilota
BarcelonaTotes les cultures tenen els seus mites i llegendes sobre com va néixer el món. Així va néixer un esport al mig del Brasil. Els indis paresis viuen en diferents zones de l’estat de Mato Grosso, on cada dia és una lluita per defensar una forma de viure. Una regió a la primera línia de la lluita contra la desforestació i el canvi climàtic i per mantenir vives les tradicions i la forma de vida dels centenars de pobles autòctons. Des que els primers europeus van entrar en contacte amb pobles com el dels paresis, el seu estil de vida corre perill. Els han robat les terres, els han dit que no podien parlar la seva llengua. Els han enganyat per fer-los servir de mà d’obra sense pagar-los el que tocaria. Però el poble dels paresis és un dels més ben organitzats del Brasil. Per exemple, són pioners en fer servir les noves tecnologies, de la telefonia a la informàtica, per organitzar-se. Els paresis mantenen viva la seva identitat, i ho fan amb el cap ben alt, ja que el saben fer servir bé. El seu mite fundacional, de fet, parla d’això.
Segons expliquen, una divinitat anomenada Wazare va ser l’encarregada de repartir els pobles arreu del món. Va ser aquest Déu qui va entregar als paresis les terres on viuen des de fa segles. Abans de tornar al seu món, Wazare va organitzar una gran festa per explicar als indis que el cap és la part més important del cos, i va crear el joc anomenat xikunahati. Donant cops a una pilota amb el cap, va voler mostrar que ha de ser el cervell qui decideixi què fa la resta del cos. ¿Com no has d’estimar una divinitat que organitza festes i crea un esport en què jugues amb una pilota?
Quan els primers europeus van entrar en contacte amb els paresis, els va sorprendre veure que practicaven aquest joc, que entrava en acció en festivitats però també per resoldre disputes entre clans i tribus. Abans d'arribar a les mans i iniciar una guerra, es feien partits en què el guanyador es quedava una terra disputada, o una collita. Les cròniques diuen que també així s’hauria decidit qui es casava amb una dona si hi havia més d’un pretendent. Avui les dones paresis juguen a xikunahati i escullen el seu propi destí. Un pas endavant.
Un dels primers blancs a arribar, per cert, era Antônio Pires de Campo, un bandeirante. És a dir, un dels colons portuguesos que durant el segle XVI van penetrar en els territoris interiors del Brasil a la recerca d’or i esclaus. Va ser ell qui va batejar aquest poble com a paresis, ja que ells s’autoanomenen d’una altra manera: halíti, que vol dir, en la seva llengua, poble. Aquella dèria occidental de creure que descobreixes una gent que porta segles a un lloc i et prens el dret de canviar-los el nom. Els halíti, doncs, recorden a qui vulgui escoltar qui són. I el xikunahati ha esdevingut un dels seus pilars, i l’han modernitzat obrint-lo a pobles veïns. Abans era un esport que només practicaven ells, però el 1999 van fer una exhibició en els Jocs dels Pobles Indígenes que va agradar tant que al cap de dos anys ja s’organitzava un partit contra membres de la tribu enawene-nawe, que s’ha aficionat a aquest esport.
I com s’hi juga? El terreny és de sorra, ja que els jugadors han d’anar per terra. Dos equips, de sis o dotze jugadors, es posen cara a cara. I mai travessen una línia que separa el terreny de joc. La idea és fer passar la pilota a l’altra banda colpejant-la només amb el cap. Guanyes un punt si els rivals no la poden tornar o la toquen amb una part que no sigui el cap. La pilota, petita, està feta de saba. El joc s’ha anat escampant a altres tribus i el 2015 va fer el seu debut al Mundial de Jocs Indígenes, una trobada que uneix pobles autòctons de tot el planeta per compartir esports que són molt més que un esport: són identitat.