L’assecador que el pare va estar a punt de llençar

BarcelonaQuan estaven en marxa, devien fer un soroll de mil dimonis els aparells per assecar els cabells d’allò més rudimentaris -alguns funcionaven amb bateries de cotxe- que ara es troben al Museu de la Perruqueria Raffel Pagès. Però les dones havien d’estar-se quietes sota els cascos una bona estona, perquè l’aire que en sortia no era pas calent. Un dels assecadors, de la marca nord-americana Turbinator, és la peça més antiga d’aquest museu situat a la rambla de Catalunya de Barcelona. Pertanyia al saló de perruqueria del pare de Raffel Pagès. L’havia comprat de tercera mà per 200 pessetes. Quan va quedar obsolet, el volia llençar. EnRaffel Pagès va salvar-lo.

“El seu pare era perruquer, però ell no volia seguir les seves passes. Volia ser metge”, m’explica Rafa Burgos, guia del Museu de la Perruqueria. Avui va de Rafels. Hi ha qui opta per escurçar-lo (Rafa... i alguns Fel), i d’altres per allargar-lo, per diferenciar-se, com en Raffel Pagès. “Li agradava dibuixar. Va fer un dibuix per decorar l’aparador del saló de perruqueria que tenien a Barcelona les prestigioses germanes Carita -no eren germanes, eren parella-, les araneses Maria i Rosy Carita. “M’estimo més dibuixar que fer de perruquer”, els va dir en Rafel, adolescent (aleshores encara no es deia Raffel). “¿Vols que t’agradi la perruqueria? Vine al nostre saló de París”, van dir-li les Carita. I no va dir-los que no. París va ser la seva escola de perruqueria.

A París, doncs, “hi va conèixer Catherine Deneuve, Brigitte Bardot, Coco Chanel...” , m’explica en Rafa mentre vaig visitant aquest petit i atapeït museu, que conté instruments de perruqueria de tots els temps i d’un munt de països. Hi ha una gran varietat de navalles, tisores, pintes... Em crida l’atenció una petita pinta en forma de peix. Les primeres pintes van ser les mans, esclar, però el primer utensili per pentinar, les espines de peix. Hi ha cabells d’uns quants personatges “il·lustres”: de Marilyn Monroe, d’Elvis Presley, de Napoleó, de Dalí (del seu singular bigoti) i dels quatre Beatles! I també alguns quadres fets amb cabells.

El pentinat ha estat en força llocs i èpoques un element de distinció de classe. Encara ho és en certs ambients. Una de les imatges més sorprenents del museu és d’una perruca femenina de l’època de Lluís XVI que té el nom d’El triomf de l’amor. És una torre de cabells postissos impressionant, coronada per una nina que du les regnes d’un cigne. D’aquest tipus de perruques se’n diu pouf aux sentiments. A França, en algunes d’aquestes perruques hi posaven ocells autèntics dins una gàbia, i les senyores que les duien anaven acompanyades de lacais a banda i banda, amb uns bastons enlaire per si la perruca es desequilibrava.

Un altre producte francès “exquisit” del museu és una petita manxa -com les de revifar el foc- per enfarinar perruques. “Saupoudreur ”, es diu. Amb tanta parafernàlia, no m’estranya que el “poble” francès es revolucionés!