artesania

L'artesania de la pauma viu una segona joventut

L'art de llatar converteix Mas de Barberans en l’epicentre de la recuperació d’un ofici centenari que cada estiu es reivindica amb una fira de fibres vegetals

Una dona llatant
04/08/2022
4 min

Mas de BarberansA l’entrada del Museu de la Pauma de Mas de Barberans (Montsià), dues dones llaten en silenci. Unes agulles de cosir de ferro dansen lleugeres entre els seus dits. Estan acabant la senyalització que orientarà els visitants de la Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals que se celebra aquest cap de setmana. Quan les saludo, aixequen la vista, em somriuen, i em tornen el "bon dia", però les seves mans no s’aturen. Tenen automatitzat l’art de llatar, que implica –a grans trets– trenar brins de pauma –una fibra vegetal que pertany a la família de les palmes– i després cosir-los per donar-los la forma desitjada. Durant molts anys, totes dues van treballar en un taller de confecció que, des d’aquest minúscul poble del Montsià, assortia una reconeguda marca britànica i donava feina a moltes dones de la comarca. “D’un dia per l’altre ens van dir que tancaven”, explica Magda Armengol, mentre Maria Cinta Subirats assenteix amb el cap i encara recorda els vestits de vellut: “Eren preciosos!”

Després d’aquell acomiadament sobtat, un grapat de dones del poble de mitjana edat van quedar-se sense perspectiva laboral. Així que des de l’Ajuntament es va crear un programa per a ocupar-les i, de passada, recuperar una tradició local. “Les dones més grans, les que havien llatat tota la vida, ens van ensenyar a fer un ventador i un cabàs. A partir d’aquí, ens van tutoritzar durant tres anys i vam aprendre a fer totes les peces tradicionals que ara s’exposen al museu, que va obrir el 2010”, assegura la Maria Cinta, mentre no deixa anar l’agulla heretada de la seva àvia, que vista de prop sembla de plata. Les dones grans ja deien que “de tant cosir, es feien lluentes”. Elles dues, juntament amb Pepita Mestre, són les úniques artesanes que avui dia estan vinculades al museu i es dediquen professionalment a llatar, un procés artesanal que comença a l’estiu amb la recol·lecció de les paumes per les serres que envolten el poble i acaba amb la creació d’un objecte tradicional. O de disseny, perquè els temps canvien i els oficis que volen sobreviure s’han d’adaptar a nous gustos i costums. 

Feixos de pauma verda.

A Mas de Barberans, la tradició de llatar ve de lluny. “Als llibres d’establiments del segle XV ja es regulava l’accés als paumerals a diferents pobles de les Terres de l’Ebre. Això dona peu a pensar que ve de molt abans i que era una activitat molt important en aquesta zona”, assegura Pepa Subirats, responsable del Museu de la Pauma, que també acull el punt d’informació del Parc Natural dels Ports. Amb ella visitem l’exposició permanent del museu, on s’escenifica un recorregut etnogràfic sobre la llata. “Vam entrevistar una trentena de dones nascudes entre els anys vint i finals dels trenta, i també vam consultar fonts documentals. Vam constatar un cop més que la frontera administrativa no coincideix amb la frontera cultural i que el massís dels Ports funcionava com una unitat socioeconòmica, lligant les comarques del Matarranya, el Baix Maestrat i l’Alt Maestrat i els quatre pobles dels Ports: Mas de Barberans, els Reguers, Paüls i Alfara de Carles”, afirma.

Objectes exhibits al museu

Entre els objectes exposats destaca la sària, un recipient de pauma que es posava damunt de l’animal de càrrega i servia per transportar la mercaderia. “Mira si era important, que un camí no es considerava com a tal si no hi passava un matxo amb sària”, explica Subirats, que també posa èmfasi en “el baratar”, que és com es coneixia l’intercanvi de productes alimentaris per productes de pauma. “Fins a principis dels anys 70, el baratar va ser una pràctica habitual als Ports. Mas de Barberans s’havia especialitzat en la fabricació de sàries i els seus habitants les intercanviaven pels fesols, les figues o les garrofes que es cultivaven en poblacions veïnes”. Ja ho deien les dones grans: “Allavons tothom, les cases que no feien sàries eren comptades”. En canvi, la capital dels cabassos era els Reguers. “Només a la Cooperativa Obrera El Porvenir, de l’any 1925 al 1929, es van utilitzar 723.370 quilos de pauma per fer 500.333 cabassos. Aquestes dades mostren que l’índex de producció era molt alt, tant que part de la matèria primera els arribava del nord d’Àfrica i del sud de la Península”, afegeix. 

Un grup de llatadores.

A través del ferrocarril, els milers i milers de cabassos que es fabricaven a els Reguers –on encara hi ha tradició– es venien per tot arreu. Segons Subirats, el més famós era el “cabàs basurero”, dit així perquè, com que era molt flexible, a l’hora d’escombrar funcionava com una pala. “En aquella època la majoria dels utensilis de les cases i les eines del camp estaven fets de fibres vegetals: els bressols, les balances, els matamosques, els estalvis, les oueres per portar els ous de l’era fins a casa, els ventadors per avivar el foc, les graneres, els orons per guardar el gra o les figues seques, els cabassos del forn per dur la massa per coure el pa, les fundes de les damajoanes per transportar oli o vi... Fins i tot les ulleres dels matxos, que es posaven als animals per tal que no es maregessin quan giraven i giraven per treure aigua de les sénies, es feien de pauma”, explica.

Tots els objectes tradicionals mencionats també estan bellament exposats i són les rèpliques fetes per les mans de la Maria Cinta, la Magda i altres dones que en el passat havien cosit roba per a Burberry. “Abans, les peces de pauma eren durables i sostenibles, però van començar a desaparèixer amb el boom del plàstic, com també va succeir amb la terrissa”, assegura Subirats. Paradoxalment, l’art de llatar viu una segona joventut gràcies als cursos de formació que s’imparteixen des del mateix museu i que permeten transmetre l’ofici a una nova generació. Un bon tast d’aquesta sintonia entre tradició i contemporaneïtat es pot comprovar a la primera planta, a l’exposició temporal Elogi a la cistelleria, que aplega mig centenar de creacions d’artistes, artesans i dissenyadors amb mirades molt diverses, però amb un mateix punt de partida: teixir amb fibres vegetals.

Detall de l'exposició 'Elogi a la cistelleria' del Museu de la Pauma.
Una fira que bat rècords

Després d’una setmana de campus i jornades tècniques, aquest cap de setmana (6 i 7 d’agost) arriba la nova edició de la Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals, també coneguda com a Racó dels Artesans 2022 i que se celebra pels carrers de Mas de Barberans, un poble de 550 habitants que en només dos dies rebrà milers de visitants. “És el primer cop que hem hagut de dir que no a artesans que hi volien participar. Això mostra la dimensió que hem agafat”, assegura Pepa Subirats, per a qui l’objectiu principal de la fira és “dignificar el treball artesanal”. A banda d’una cinquantena d’artesans locals, nacionals i internacionals, entre els quals representants de Mallorca on també té una llarga tradició que no s'ha perdut mai, durant el cap de setmana també s’han programat tallers, demostracions i visites guiades gratuïtes al Museu de la Pauma, convertit en un dels epicentres culturals dels Ports.

stats