L’art de tallar troncs, en què els bascos tenen competència a l’altra punta del planeta
Els concursos d''aizkolaris' són molt populars a Euskal Herria, però també a Austràlia, on tenen millors destrals
BarcelonaEl 1976, milers de bascos van quedar amb la boca oberta després de veure com un grup d’aizkolaris locals perdia un concurs de tallar troncs contra uns estrangers. “Va ser per culpa de les destrals”, explica Iker Vicente, un dels millors talladors de troncs actuals. A Euskal Herria sobreviuen amb salut de ferro diferents esports molt arrelats a la terra, coneguts com a herri kirolak, on s’apeguen disciplines com aixecar pedres, segar i, esclar, tallar troncs. La versió més popular són els aizkolaris, amb les seves destrals.
El seu origen és als boscos i camps, on tot feinejant els joves decidien competir entre ells per veure qui era més fort. La tradició deia que els joves s’encarregaven de fer caure els arbres i els veterans d’acabar de netejar els troncs traient-ne les branques. Aquells duels, convertits en qüestió d’honor, van acabar sent competicions amb públic a les festes dels pobles. La primera referència és un duel a Hernani el 1802. Durant el segle XIX, la gent va anar abandonant els pobles per buscar feina a les fàbriques, i les places de braus de les principals poblacions basques van passar a acollir concursos de destrals de joves que deixaven els seus pobles però portaven les tradicions a les ciutats.
Amb la mort de Franco, la societat basca va reivindicar les seves tradicions i es va viure una era d’or dels esports tradicionals. Tant que el 1976 es va decidir organitzar una competició internacional de tallar troncs al Velòdrom d’Anoeta de Sant Sebastià. Però competir tallant troncs no és un patrimoni exclusiu dels bascos. A diferents racons del planeta existien tradicions similars. Aquell any, doncs, es van pactar les normes per organitzar un concurs contra els campions australians.
Calia decidir com es competiria, ja que hi havia una gran diferència: la versió basca és un esport de fons, on es tracta de tallar com més troncs millor en un període concret de temps, normalment 30 minuts. La versió australiana era de velocitat: com més de pressa talles un tronc, millor, amb actuacions de dos o tres minuts. També calia pactar el tipus de fusta i si el tronc estava en posició horitzontal o vertical, ja que es pot competir en aquestes dues versions. Amb les normes pactades, aquell dia es van imposar els australians. “Va ser un cop molt dur, però ràpidament vam entendre que ells tenien unes destrals més modernes, millors. Un any després es va fer de nou un torneig a l’Estadi d’Atotxa de Sant Sebastià i els bascos ja portàvem destrals australianes. Els germans Arria i Mindeguía van guanyar fàcilment”, explica el Vicente, que m'ensenya les seves destrals. Fetes a Austràlia, esclar.
Malgrat que inicialment els concursos d’aizkolaris es feien com una celebració en què es tractava de competir per l’honor i s'enduien com a premi només la txapela que reben a Euskadi els campions d’un torneig (en basc, campió es diu precisament txapeldun en referència a aquest gest), els darrers anys patrocinadors i institucions han permès crear un circuit de competicions que aplega milers de persones, com la lliga Urrezko Aizkora.
Encara avui, els bascos i els australians es continuen enfrontant en torneigs internacionals on també participen nord-americans o canadencs. Més d’un cop, aizkolaris bascos han competit al Royal Easter Show de Sidney, una gran fira agrícola i ramadera amb concursos de tota mena que s’ha convertit en un espectacle gegant amb atraccions, paradetes per menjar i focs artificials. I més d’un cop els bascos han derrotat els australians a casa seva. Ara bé, l’australià Laurence O’Toole també ha guanyat ja en diverses ocasions el Campionat Internacional d’Aizkolaris que s’organitza en terres basques. Una rivalitat ben esmolada.