L’art marcial en què la gent perdia la vida i que ha evolucionat fins a ser una dansa

BarcelonaPer sort, fa bastant temps que ningú mor practicant el tahtib. Però si passa, s’inicia el cicle de la revenja. De fet, costa de definir, el tahtib. Per a alguns és una art marcial, un esport. Altres el consideren un ball. Queda fora de tot dubte que és una expressió cultural egípcia molt arrelada al territori de la zona de l’Alt Egipte, és a dir, al sud del país. La idea és enfrontar-se amb dos bastons molt llargs. Dos pals amb els quals cal intentar donar un cop al cap del teu adversari. En el passat, els cops podien ser tan violents que de tant en tant algú perdia la vida. I si passava, hi ha una llei no escrita que diu que la família del mort pot fer justícia pel seu compte i revenjar-se de qui ha acabat amb la vida del seu estimat. En el passat, un combat de tahtib podia iniciar un cicle de revenges amb uns quants morts.

Però avui en dia, el tahtib sobreviu especialment com a ball. De fet, el lloc on és més habitual poder veure aquest espectacle és als casaments de les comunitats agrícoles del sud del país, quan dos homes agafen els llargs bastons per la punta i els fan girar per l’aire, de manera harmoniosa, fent veure que volen fer mal al rival. Moviments massa lents per sorprendre un adversari que ja té llest el moviment defensiu. El que abans era lluita acaba convertit en un ball amb un ritme que sedueix, harmoniós. Els moviments dels dos homes segueixen les notes de la música que sona mentre els seus cossos i els seus pals escenifiquen una batalla inexistent. Ara bé, no sempre és així. Encara avui s’organitzen competicions esportives de tahtib on sí que hi ha guanyadors i perdedors. On sí que hi ha cops al cap i àrbitres que s’encarreguen de puntuar i posar pau en cas de baralles.

Els museus d’Egipte són plens de peces arqueològiques amb imatges de lluitadors practicant tahtib. El seu origen serien els entrenaments dels soldats abans d’anar a la guerra. Per evitar fer-se mal, en lloc d’espases de metall feien servir pals de fusta. El faraó Ramsès II hauria organitzat tornejos d’aquesta disciplina que va anar evolucionant i es va convertir en una celebració en festivitats religioses. S'hi va incorporar música, es van modificar els moviments i la manera d’agafar el pal. I va néixer el fan a’nazaha wa-tahtib,nom sencer d’aquesta disciplina, que vindria a voler dir l’art de ser sincer i recte fent servir un pal. Amb el pas dels segles, el tahtib va anar deixant de ser una competició per ser un ball. I les cròniques parlen d’exhibicions on eren normals combats entre dones, que ho feien vestides d’homes, mentre que homes combatien vestits de dones. El fanatisme religiós va anar arraconant aquests corrents i va deixar el tahtib en la seva versió actual, amb dos homes que mostren la seva virilitat ballant mentre fan volar els pals en l'aire.

Però els últims anys molts joves d’Egipte han decidit anar recuperant la versió del tahtib com a art marcial. Mai s’han deixat de fer combats, de fet, i al sud del país els veterans expliquen que més d’un cop una exhibició que havia de ser festiva acaba amb una baralla quan algú no mesura bé el moviment del pal i dona un cop de veritat. Ara hi ha gimnasos a Egipte que han incorporat el tahtib al seu programa, amb unes normes on es valora tant tocar el cap del rival com mantenir l’essència dels moviments. Un tahtib modern on també les dones poden combatre, ja que es tracta de recuperar les arrels. I les pedres, amb els preciosos gravats de fa segles, ens parlen de dones que feien seu el tahtib. De fet, de mica en mica persones d’altres països i cultures s’han deixat seduir per aquesta disciplina i s’han organitzat tornejos internacionals. Fins i tot existeix una campanya per fer-lo esport olímpic oficialment.