“L’amor és posar-te unes sabatilles després de caminar molt”

Ada Parellada i Santi Alegre passaven l’estiu al mateix poble. Quan es van conèixer ella tenia 12 anys i ell 14. “El Santi va anar perdent el borrissol i es va transformar en un cigne. Era guapíssim, guapíssim, totes les noies ens el rifàvem”, explica la xef del Semproniana, que aleshores pensava que ell no la miraria mai. 

Però ho va fer, i cada any s’apropaven una mica més, fins que va arribar l’estiu de l’any 87. "Teníem vint anys i algun petó havia caigut a les nits, però un petó a les 3 de la matinada, de festa i amb tota l’eufòria, no tenia massa importància", diu Parellada. Tot va canviar quan, un vespre, ell li va demanar el telèfon per sortir a sopar un dia.

El dia del sopar va arribar i aquella tarda va ser una bogeria. "No saps la tarda que vaig passar, amb totes les amigues com en una pel·li americana pentinant-me i maquillant-me". Va arribar l’hora, però el Santi no la venia a recollir. "La meva germana gran i els meus nebots sopaven mongeta tendra i patata, no me n’oblidaré mai, i jo estava que semblava una gallina estarrufada, amb els cabells tot encrespats i tot el vestuari deixat per les amigues, les ungles pintades, un munt de collarets… Feia pena, semblava una caricatura". 

Es van fer les nou, un quart de deu, dos quarts de deu, les deu… "Jo ja estava tota desmuntada i amb la pintura regalimant. La meva germana em va dir: «Menja’t la mongeta tendra i la patata perquè aquest t’ha plantat». A dos quarts d’onze, el telèfon va sonar i era el Santi: s’havia adormit. "Jo havia passat tota la tarda fent festa per a l’esdeveniment i ell va i s’adorm", diu Parellada, riallera. "Va venir corrents, esverat, però no estava ni de bon tros tan catatònic com jo. El més curiós és que ell no se’n recorda gaire, d’aquesta anècdota". 

Al sopar, el Santi li va proposar de veure’s l’endemà per jugar a frontó. "I des d’aquell frontó que no ens hem separat més", diu la xef. Més endavant va saber que a ell li havia agradat d'ençà del primer cop que la va veure, quan eren petits. “D’això sí que se’n recorda. Diu que sempre mirava la nena que portava una visera de l’Snoopy, era jo”. 

Els trenta anys que porten junts, diu Parellada, han passat molt de pressa. “Una relació és com un restaurant, és aixecar la persiana cada dia”. A l'Ada, el Santi l’ha ajudat a tenir una mirada més pausada del món. “Jo soc molt intensa i ell em fa parar una mica”. Per això per a ella “l’amor és pausa, el lloc de calma, el lloc on descanses”. “L’amor és posar-te unes sabatilles després de caminar molt”, conclou.