Un joc de platja infantil convertit en una tradició sagrada a la ciutat de Split

BarcelonaSegurament tots heu practicat alguna cosa semblant al picigin, però no ho sabeu. El que podria semblar un joc de platja innocent, a les costes croates és una tradició amb la qual no pots fer bromes. El picigin és un dels grans orgulls dels dàlmates, els habitants de la costa croata, especialment a la regió de Split. Els croats, ja ho sabem, solen ser bons en qualsevol esport col·lectiu, del bàsquet al futbol, passant per l’handbol i el waterpolo. I precisament un grup de joves que creien que no tenien prou traça per jugar a waterpolo van inventar-se aquest esport el 1908. Ara, s’organitzen campionats on participen cada any centenars de persones.

Molts turistes han presenciat partits de picigin sense saber-ho. En una platja de la preciosa costa croata veuen com un grup de croats, ben morenos, es dediquen a fer volar una pilota petita donant-li cops amb la mà. Sí, aquesta és l’ànima del joc: evitar que una piloteta caigui a l’aigua, ja que cal jugar-hi dins del mar, en una zona on l’aigua t’arribi als genolls, més o menys. L’epicentre del picigin és la platja de Bačvice, a Split, on un grup d’estudiants que tornaven a casa a Praga el 1908 van inventar-se aquest esport, ja que no veien clar de jugar a waterpolo. En part per la mala mar, en part perquè el waterpolo és molt dur. Ho saben els centenars de croats que juguen a les pistes de waterpolo que hi ha als ports i platges croates. Més a prop de la sorra es juga al picigin. La idea és tenir diferents jugadors, situats en cercle, amb el repte de fer volar una piloteta entre ells com més temps millor. Cada jugador només pot tocar-la un sol cop cada vegada, sempre amb un cop amb la mà plana. Quan ho ha fet, ja és cosa d’un company evitar que caigui a l’aigua. Està prohibit agafar la pilota, que sol ser una pilota de tennis a la qual han tret el recobriment de color groc. Un dels millors tenistes de la regió, Goran Ivanisevic, a l'estiu solia jugar a picigin.

El que per a la major part de persones seria un joc per riure i gaudir, per a molts croats és una cosa ben seriosa. Són gent competitiva, els croats, tot i que aquest esport no té guanyadors ni perdedors. No hi ha equips, ni rivals. Tothom té el mateix objectiu. Normalment, no solen jugar si no són cinc jugadors, però no hi ha cap xifra obligatòria de participants. Si sou cinc, la tradició mana que n'hi hagi dos d'anomenats sidruni (àncores) que no es mouen gaire, i tres coneguts com a trkači (corredors) que fan l’esforç d’arribar a la pilota quan queda a mig camí de dos jugadors. La gràcia del joc és fer salts divertits, per veure qui aconsegueix colpejar-la d’una forma més acrobàtica.

La platja de Bačvice, al ser de sorra, és el temple del picigin. És el lloc on va néixer i on centenars de persones s’apleguen en dies especials, com l'1 de gener. Encara que plogui o la temperatura sigui baixa, hi ha la tradició de jugar a picigin per donar la benvinguda a l'any nou. A Bačvice s’han arribat a instal·lar reflectors per poder il·luminar els partits quan cau el sol. I, de fet, l’any 2005 aquí s’hi va organitzar el primer Mundial de picigin, pocs anys després que el joc fos declarat patrimoni immaterial de Croàcia. Com que és un esport on tothom fa equip, per decidir qui és el millor es va crear un reglament segons el qual per ser distingits els jugadors havien de fer una sèrie de salts i acrobàcies tocant la pilota. Amb el temps, però, s’ha modificat el sistema i ara els jugadors fan la seva, amb salts curiosos, amb el repte d’impressionar els membres d’un jurat format per exjugadors veterans de picigin. Són els encarregats de decidir el valor artístic dels salts d'uns croats que han fet d’un joc infantil un motiu d’orgull.