Joan Pons: “Si fardo d’alguna cosa és de tenir els amics de sempre”

Cerca en el seu àlbum personal i, en la tria que fa, totes les fotos el situen en un cafè de Ciutadella, la ciutat menorquina on va néixer el 1946, amb els amics de tota la vida i amb la seva dona, Catalina Moll, a qui anomena Niní. Joan Pons fa cinc anys que es va jubilar dels escenaris operístics, després de més de 40 anys de ser considerat un dels barítons dramàtics més reconeguts del món. Des del 2012, ocasionalment fa alguna col·laboració especial, dona classes magistrals i sempre que pot aconsella i ajuda joves que comencen la seva carrera musical, joves d’arreu que arriben a Menorca cercant conèixer de primera mà l’experiència del baríton. També ajuda la seva filla Joana, que està a punt d’obrir una acadèmia de música a Barcelona, on ell impartirà una lliçó magistral.

La jubilació

“La jubilació m’ha permès fer el que feia només quan la feina em deixava: anar cada dia, de 7 a 9 del matí, a la tertúlia dels amics de sempre, el grup de la taula del Mirall, antics alumnes dels Salesians, com jo mateix, els de tota la vida. Amb dues hores arreglem el món i organitzem dinars per fer junts, sempre junts”, assegura el baríton. Joan Pons és una persona “un poc tímida”, diu, a qui li agrada la vida senzilla i familiar, i a qui mai no se’l sent donar importància a una trajectòria que l’ha portat a cantar durant 25 anys seguits al Metropolitan de Nova York, entre la pràctica totalitat dels millors escenaris del món. “Jo, si fardo d’alguna cosa, és de tenir els amics de sempre. Això m’omple de goig”. Ho admet amb satisfacció: “M’ho passo molt bé. Visc amb bastant calma i tinc el privilegi de viure a Ciutadella, que, insisteixo, és tot un privilegi”. Per a Joan Pons, actualment, el seu estiu és sinònim d’“anar cercant les ombres”. I, sobretot, el juliol i l’agost no anar enlloc. “Ja em vaig moure prou”, afegeix, i remet al poeta menorquí Ponç Pons: “Em sento molt identificat quan escriu que el més polit de partir de Menorca és tornar-hi”.

Consells de mestre

Joan Pons assegura que l’apassiona donar classes i ajudar persones que estudien cant: “Abans, com a cantant, passava pena; ara ja no en passo, ara disfruto molt”. Amb la modèstia que el caracteritza, diu que “tot està inventat”: “Només dono els consells que em van transmetre i que em van servir”. Ho té clar en aquest sentit: “Sempre dic als estudiants que preguntin, que ho preguntin tot i absorbeixin dels que en saben més que ells. Cal ser una esponja i humil, mai creure que ho saps tot o que ets el millor. Encara que et diguin que ja ets un divo o una diva, estàs perdut si t’ho creus. Si hi ha una cosa que no suporto és sentir qui diu «Aquesta obra ja l’he feta tres-centes vegades». I què? Has de lluitar-te-la igual que si la fessis per primera vegada, has d’intentar millorar-la sempre i créixer amb ella”. I afegeix: “Els aplaudiments són una cosa fantàstica, però tota vegada s’abaixava el teló a mi m’agradava com a molt fer una cervesa amb els companys i cap a casa o cap a l’hotel. Ja ho sé, no he sigut mai gaire relacions públiques. Les recepcions i els compromisos socials no em van bé. Per a mi ha sigut essencial separar del tot la feina d’una vida que m’agrada passar amb els meus”.