Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona: “En una altra vida m’agradaria ser un gos Padrós”
A Cal Padrós sempre hi ha hagut animals. Primer va ser un gat, el Ninons, un siamès molt intel·ligent que cada vegada que entraven a casa els sortia a rebre. Després van arribar els periquitos, els dragons, els conills, les tortugues, els peixos… “Fins i tot algun colom ferit o algun ocell caigut del niu”, explica el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós.
Ja d’adult, casat i amb fills, van tenir una gossa que va viure amb ells 13 anys, la Tana: “Els meus fills sempre diuen que és la millor decisió que vam prendre a la vida”. Durant la dècada llarga que van compartir amb aquesta golden retriever, la Tana va ser un membre més de la família. “Era una gossa molt divertida i intel·ligent, la primera a apuntar-se a una excursió i la primera a fer-nos riure. Només tenia una pega: li encantaven els femers”, bromeja Padrós.
L’impacte de la Tana a la seva vida va ser increïble, per això la seva mort va ser tan dura: “S’havia mort algú de la família”, assenyala el doctor. Després d’allò van decidir que mai més tindrien animals, ja que acomiadar-se’n havia sigut massa dolorós. Aquella posició no va durar gaire temps. De fet, ni tan sols una setmana: “La trobàvem tant a faltar que al cap de quatre dies la meva dona i jo vam canviar d’opinió. Ens vam posar en contacte amb el millor criador de golden retrievers de la vall de Vianya i al cap d’uns dies teníem a casa el Goku”.
El Goku és un gos molt carinyós, sempre pendent de tota la família. “És un més. A les excursions, a les festes… el dia de Reis es torna boig estripant papers”, explica Padrós. També és un gos de costums: “Cada nit s’estira als meus peus i s’espera fins que jo m’adormo. Això ho fa sempre”. Durant les setmanes de confinament, quan sortien a passejar, també tenien per costum trobar-se el seu veí preferit, l’Antoni Bassas, amb qui xerraven uns minuts mentre el periodista llançava les escombraries.
D’en Goku, els amics i coneguts diuen sovint que és “un gos molt Padrós”. “Casa nostra sempre està oberta als amics. El Goku ho sap i ell també s’hi afegeix”, detalla. “Els golden retrievers tenen una gran capacitat afectiva, per això són els millors en les teràpies emocionals. De vegades fins i tot sembla que t’entenguin”, reflexiona el doctor.
Per a Padrós, cuidar el Goku és també cuidar la família. “Viu molt bé i ens fa viure bé també a nosaltres. En una altra vida m’agradaria ser un gos Padrós”, diu fent broma, i conclou: “Les persones que tenen gos tenen una esperança de vida més alta. I això no ho dic jo, ho diu la ciència”.
