Jardins històrics, un patrimoni a reivindicar

BarcelonaA Catalunya tenim un patrimoni essencial que sovint passa desapercebut i que tot just ara es comença a fer valdre: els jardins històrics. La Carta de Florència del 1981 defineix un jardí històric com "una composició arquitectònica i vegetal que, des del punt de vista de la història i de l'art, té un interès públic. Com a tal, és considerat un monument". Roser Vives de Delàs, enginyera agrònoma i paisatgista, explica que la "part essencial d’aquests espais és la presència de vegetals, el fet que es treballa amb material viu, i això vol dir que va evolucionant. I això ho fa diferent de la resta d’expressions artístiques, que són inamovibles". Es fa difícil fixar una data que estableixi si un jardí és històric, tot i que hi ha algunes veus que apunten que hauria de tenir com a mínim 100 anys. Vives, però, reflexiona sobre com, al final, "els jardins històrics són aquells als quals el temps ha donat l’oportunitat d’arribar a nosaltres, de fer-los interessants i de mantenir l’esperit del moment en què van ser creats. I és important remarcar que són espais creats per l’home on aquest ha domesticat la natura".

Durant anys, molts d’aquests espais han restat oblidats i, malauradament, molts d’ells han desaparegut per la pressió urbanística. Roser Vives apunta que de jardins històrics n’hi ha de públics i privats, i de diverses tipologies, com jardins senyorials d’àmbit urbà i rural, els jardins lligats a les colònies industrials, els d’indians amb espècies exòtiques, els d’institucions, hospitals o balnearis, els de viles d’estiueig o els jardins de col·lecció, com els botànics, que van ser populars al segle XIX. Vives explica que "les darreres dècades molts jardins privats de grans cases senyorials s’han anat incorporant com a espais públics de les ciutats" i lamenta que "molts han patit mossegades i han desaparegut". Tot i això, es mostra optimista pel fet que ara s’està començant a fer valdre tot aquest patrimoni i ella mateixa ha coordinat una recerca per fer un primer inventari de jardins històrics que permeti tenir-los catalogats i poder-ne fer una supervisió.

El gran repte ara és la conservació i recuperació d’aquests espais, tot i que el primer pas, assegura l’enginyera agrònoma, és "donar-los a conèixer i respectar-los". Roser Vives remarca que aquests jardins són "un valor patrimonial i cultural i per això els hem de mantenir, conservar i donar a conèixer". Aquest camí passa per la protecció i conservació de tots els valors patrimonials i paisatgístics del disseny original, dels dissenys subsegüents, així com, si es dona el cas, la recuperació de la seva integritat o autenticitat, sempre tenint present que el caràcter efímer i la mutabilitat són aspectes consubstancials al jardí històric. "En funció de com estigui cada espai caldrà fer una intervenció per restaurar i recuperar el seu valor", explica l’enginyera agrònoma.

Grans reptes

En un moment en què hi ha més consciència social sobre la necessitat de recuperar espais verds a les ciutats o de fer una millor gestió dels espais forestals, també és temps de posar sobre la taula quin paper han de jugar els jardins històrics en aquesta equació. Vives reconeix que és un bon moment per "recuperar-los i donar-los nous usos, però sempre mantenint l’esperit que té un jardí històric": "L’important és treure’ls de l’estat d'abandonament que molts pateixen i entendre que poden ser espai de refugi i de benestar. A cada jardí, segons la seva tipologia i la fragilitat dels seus elements, cal trobar-li la seva utilitat. Hem de ser conscients que en un jardí no podem mantenir una foto fixa i no cal que si el recuperem sigui exactament igual, però sí trobar un ús adequat per mantenir el seu esperit original". Per tot plegat, Vives advoca per ser molt rigorosos amb com es treballen aquests espais. "Ha de ser una feina multidisciplinària i hi han d’estar implicats professionals que tinguin una certa sensibilitat: arquitectes, enginyers agrònoms, historiadors, biòlegs... S’ha de fer un estudi històric i avaluar quina intervenció mereix aquell espai".  

La recuperació d’aquests espais és un primer gran repte, mentre que el segon seria el manteniment. Són jardins més delicats i que necessiten dedicació, i això fa que la seva gestió no sempre sigui fàcil. Un altre gran repte és la gestió de l’aigua de reg. "Ara es dissenyen jardins de baix consum d’aigua –explica Vives–, però no és l’habitual dels jardins històrics, que van ser dissenyats en altres condicions climàtiques. Cada jardí és un projecte, un espai únic, i tenia un propòsit. Per tant, no hi ha una recepta única. La paraula clau a l’hora d’intervenir en un jardí històric és el respecte. Podem fer servir recursos moderns, però que encaixin amb l’esperit original del jardí".

Gestió del paisatge

Els jardins històrics tenen un paper molt rellevant en el debat contemporani sobre la qualitat del paisatge i la seva gestió. Més enllà dels jardins reconeguts en els catàlegs oficials, com dèiem, a Catalunya n’hi ha molts amb importants valors patrimonials, sovint amb poca o escassa protecció i una bona part en risc de desaparició. Jardins que estan mig amagats en claustres de monestirs i convents, cementiris municipals, colònies industrials o cases d’estiueig, per exemple. Per fer valdre tot aquest patrimoni, el mes de juny passat, l’Observatori del Paisatge de Catalunya va organitzar el seminari Repensant els jardins històrics. El passat en el present. Segons explica Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya: "Un dels motius pels quals vam fer el seminari va ser per aprofundir en el coneixement dels valors dels jardins i incentivar-ne la conservació i promoció, i explorar eines que estiguin adaptades a la contemporaneïtat. Com hem d’actuar-hi avui? Quin paper poden tenir en la dinamització local o territorial, com a actiu cultural i econòmic, a més a més de paisatgístic?"

Durant el seminari, apunta Sala: "Es va fer un creuament d’informació molt interessant amb testimonis internacionals. Ens volíem preguntar quin ha de ser, avui, el paper del jardí patrimonial, atès el nou context d’emergència climàtica, quin rol tenen en la renaturalització de les ciutats, o en el reclam social de major salut i benestar. No podem perdre de vista les potencials funcions terapèutiques, de cohesió comunitària, d’equitat i de generació de benestar (passeig, gaudi, contemplació, etc.) inherents als jardins, que els converteixen en uns espais idonis per donar resposta a les noves demandes socials i culturals".

Atesa la reflexió de Roser Vives sobre el fet que són uns espais que "més respectarem com més els coneguem", us proposem fer ruta per alguns dels jardins històrics més emblemàtics de Catalunya.

Daten del segle XVII, quan Jaume Falguera va construir un gran palau amb uns jardins que arribaven fins al riu Llobregat. L'any 1995 la finca, que actualment formen un palau de 2.800 m² i els jardins, que tenen una extensió d'1,5 hectàrees, la va adquirir l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat per convertir-la en un parc públic. En aquest espai els plataners de grans dimensions tenen una predominança destacable, però també hi trobem altres espècies vegetals com el margalló (endèmic de la regió mediterrània), acàcies roses, palmeres datileres, rosers, teixos, lledoners i alzines.

A la part residencial de la Colònia Borgonyà s’inclouen nombrosos parterres i espais enjardinats oberts que li donen un aspecte típicament anglès. Els parterres davant de les cases presenten arbres en alineació, la majoria moreres, entre els quals s’intercalen rosers i altres plantes ornamentals. Als espais entre carrers i les petites places hi ha plantades espècies arbustives retallades, seguint una influència pròpia dels jardins de tipus francès. També destaca la presència de plantes enfiladisses, en especial de la glicina del Casino.

El Parc del Laberint d'Horta inclou el jardí més antic conservat a la ciutat de Barcelona. Nascut com un jardí neoclàssic amb un toc de fisonomia italiana, es va acabar com a jardí romàntic. El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat que va encarregar l’obra a l’italià Domenico Bagutti, que va treballar-hi fins al 1808. El jardiner francès Delvalet va ser el responsable de les plantacions i un mestre d’obres català, Jaume Valls, en va supervisar els treballs.

Un espai verd que, alhora, és un museu d’obres a l’aire lliure de l’escultor contemporani Santiago de Santiago. Ocupa l’espai dels jardins d’uns antics banys de principis del segle XIX. Situats al vessant nord-est del castell de la Suda, van ser adquirits per l’Ajuntament el 1970. El 1989 es va acordar la rehabilitació de l’espai que havia quedat en desús per crear un museu d’escultures a l’aire lliure. Hi ha també un mural interpretatiu sobre la història de l’antic balneari.

El Jardí Botànic Marimurtra és un indret privilegiat on gaudir de la riquesa del seu patrimoni botànic, arquitectònic, paisatgístic i humà. Compta amb més de 4.000 espècies de cinc continents diferents. La diversitat d’espècies i espais a Marimurtra permeten al visitant viatjar pel món gràcies al bosc musical de bambús de l’Orient, les àrides extensions d’Amèrica, racons d’Austràlia o la pèrgola selvàtica, entre d’altres. El Templet de Linné és un dels monuments arquitectònics més singulars del jardí.