Isil i 'Les veus del Pamano': el rodatge que va enterrar per sempre els cables elèctrics

IsilLa plaça de la Casalta, a Isil, va ser un dels principals escenaris de Les veus del Pamano, minisèrie basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré. L’any 2008, quan es va fer el rodatge, aquesta magnífica plaça estava emporlanada i això era massa modern: la sèrie està ambientada en la postguerra immediata. La solució va ser senzilla: s’hi va tirar terra al damunt. També eren massa moderns els suports dels cables d’electricitat –dels anys 60 o 70, i no dels anys 40–. En aquest cas la solució va ser més complexa, més dràstica: enterrar-los. Així, gràcies al rodatge, aquests cables van quedar eliminats per sempre.

Unes quantes peces de la plaça de la Casalta van acollir diferents espais d’aquesta minisèrie: una quadra va esdevenir una barberia, i diverses cases, la residència del mestre i el ayuntamiento (no hi faltava, a la façana d’aquesta última casa –ara masia rural–, el dibuix franquista del yugo y las flechas: van trigar uns dies a esborrar-lo, cosa que va incomodar més d’un.

Soc en aquesta plaça interior –no es veu el riu– acompanyat de Sofia Isus, nascuda a Isil, exalcaldessa (va presidir l’EMD, a la qual pertany aquest poblet). Em confirma el que em suposava: Isil es va abocar de ple en el rodatge, que va fer aflorar a la gent gran molts records de la postguerra, probablement menys dura del que mostra la sèrie i del que van patir la major part de municipis catalans. “Gana no se’n va passar. A més, aquí, a Isil i a Alós d’Isil, no va morir ningú durant la guerra. Molts van marxar a França”, em comenta la Sofia. “Aquest és un poble que tradicionalment ha mirat cap a França. La llum va arribar a Isil d’hora –abans que a Sort i a la Pobla– gràcies a la connexió amb França. Veníem la fusta d’aquests boscos a l’altra banda de la frontera; la transportàvem a través d’un cable. Gràcies a aquest cable es va portar al poble una turbina, que de dia servia per al funcionament d’una serradora i d'un molí fariner i a la nit feia llum. A l’hivern, quan el riu es gelava, ni serradora, ni molí ni llum”.

Isil (silenci, en basc; i tant que es mereix aquest nom!) té avui una quarantena d’habitants, però temps enrere en va tenir uns 500. L’aparició del tractor va fer molt mal a aquest municipi, que es dedicava en bona part a criar i ensinistrar mules per al treball del camp i per al transport. Venien a comprar mules des de molts llocs, fins i tot des d’Andalusia. “Amb la venda d’una mula es mantenia una família al llarg d’un any”, precisa la Sofia quan som al que alguns dels qui hi tenen segona residència en diuen Manhattan (l’illa creada per dos braços del riu que se separen just abans d’entrar al poble i es retroben poc després). En aquest Manhattan hi ha l’església nova (segle XVIII), també protagonista de Les veus del Pamano. No us perdeu, però, la visita a l’església antiga, romànica, la de Sant Joan d’Isil, allunyada del poble –ni la caminada per arribar-hi, vorejant el riu per l’altra banda de la carretera–. Té l’absis pràcticament damunt de l’aigua, entre molts altres atractius. “Al segle XVIII, els homes, cada vegada que assistien a missa –de fet, cada dia– a l’església romànica, havien de dur una pedra cap amunt, per a la construcció de la nova”, m’explica la Sofia.

“Les veus del Pamano és un microcosmos que explica el macrocosmos de l’Espanya de la postguerra”, diu el director d’aquesta minisèrie, Lluís Maria Güell, que també m’acompanya. Va haver de convèncer uns quants habitants d’Isil, molt reticents a acollir un rodatge, que no els entorpiria el dia a dia. “Gràcies a Les veus del Pamano molta gent del poble es va retrobar. Vam convertir el local d’un antic bar en un lloc de trobada. Abans del rodatge, no n’hi havia cap”, em comenta en Lluís Maria. “Hi havia enemistats fruit de baralles ancestrals, i al no haver-hi un bar no hi havia un lloc on la gent pogués conversar i fer les paus”.

A més d’Isil (Torena, a la sèrie), Les veus del Pamano també es va rodar a l’escola d’Enviny, als voltants de Llessui, a Espot, al cementiri de Tírvia, a les bordes de Virós i a l’estany de Borén.