La història del xef i la sommelier que es van enamorar a la cuina d'El Bulli

El xef Albert Raurich i la sommelier Tamae Imachi, propietaris del restaurant Dos Palillos, no es van conèixer a qualsevol lloc: va ser a El Bulli de Ferran Adrià, a la cala Montjoi, on ell feia de cap de cuina i ella tot just hi començava a fer de sommelier. Van ser uns anys molt intensos, explica Raurich: “Treballo a l’hostaleria des que tinc disset anys, i ara que treballo dotze hores diàries és quan menys he treballat a la meva vida. A El Bulli treballàvem setze hores o més”. Així i tot, hi va haver espai per a l’amor. I per al flirteig. “La Tamae diu que va ser ella que em va seduir a mi, però jo dic que vaig picar molta pedra”, reivindica Raurich.

La majoria dels treballadors d'El Bulli anaven a dormir a Roses, i només alguns es quedaven a dormir a cala Montjoi. "El Ferran Adrià em va veure i va dir: «Aquest és un peça. El peça que dormi aquí, que si l’enviem a Roses, amb la festa i les turistes, no torna»". Així que mentre alguns prenien cerveses a Roses, Raurich es quedava al restaurant amb els que plegaven últims, els cambrers i els sommeliers. “Quan acaba el servei hi ha una sèrie de copes que es netegen a mà perquè són caríssimes, i a la Tamae, que havia estat de les últimes a arribar, sovint li tocava aquesta feina. Ens quedàvem fins tard amb ella i els cambrers i tastàvem els vins que els clients havien deixat als culs de les ampolles: mai havia tastat vins de 500 o 2.000 euros!”, rememora Raurich.

A poc a poc, el xef i la sommelier es van anar acostant, amb algunes resistències. “Els japonesos tenen molta disciplina a la vida, i a la feina encara més. Ella deia que, per jerarquia, no podia sortir amb mi, que era el cap de cuina. Que si fos un cuiner o un ajudant de cuina… Jo li vaig dir que es deixés d’hòsties”. La disciplina finalment va passar a un segon pla i Raurich i Imachi van gaudir junts de l’estiu.

"Però aleshores va arribar l’hivern, mig equip se’n va anar a Barcelona i jo em vaig quedar a cala Montjoi, treballant en els liofilitzats. No li vaig trucar en tot l’hivern. Així que quan va tornar a l’estiu estava més aviat enfadada: «No soy una chica de verano», va dir-me. Aleshores sí que vaig haver de picar pedra", explica rialler. Des d’aleshores fa 21 anys que viuen i treballen junts.

Raurich diu que no sabria dir què és l’amor, tot i que segurament s’assembla bastant a “la sensació de confort que té cada dia quan es lleva i abraça la Tamae”. I sobre l’amor que sent, afegeix: “Som dos ocellets a la mateixa gàbia, però la gàbia sempre està oberta”.