Les stories d’Instagram s’han lligat amb les nostres rutines comunicatives com si res, obligant-nos a refinar un criteri per distingir-les de les imatges tradicionals. A primera vista sembla fàcil: les fotografies que mereixen un post són les més bones segons el cànon. Composicions equilibrades, bona llum, una situació excepcional que mereix ser recordada. En canvi, a les stories hi aboquem les imatges mediocres, improvisades i preparades per a l’oblit. És graciós perquè en un escenari que la tecnologia ha fet quotidià i democràtic s’enfronten les dues grans forces antagòniques de la cultura occidental.
Parmènides va dir que tot és u i Heràclit va respondre que tot flueix, i ja ho tindríem. Al principi, com sabem, es va imposar la doctrina de la identitat i la transcendència. En bona part gràcies al geni filosòfic i literari de Plató, que aconsegueix fer quedar malament el cos, les emocions i els apetits, realitats contingents i passatgeres molt per sota del regne de les idees i la raó, eternes, immortals. Això defineix Grècia, ho accepta Roma i ho remata el cristianisme, definit per Nietzsche com “platonisme per a les masses”.
L’art clàssic consisteix en la propaganda sensorial d’aquesta victòria de l’estabilitat sobre el flux. Tot plegat comença amb quadres i escultures, però arriba fins als nostres dies i es veu especialment bé en l’art de la fotografia: el simple fet de congelar la vida i treure-la del temps carrega qualsevol imatge de seriositat i de sentit. Si les fotografies irradien una aura que no tenen els vídeos és perquè el biaix a favor de l’ésser i contra l’esdevenir continua ben arrelat.
Per descomptat, tot això va entrar en crisi. La mort de Déu i l’esclat del materialisme són la venjança d’Heràclit. Els ideals més grans i nobles van descobrir la seva cara autoritària, capaços de dur la humanitat al desastre en nom de la raó. I l’art hi va respondre: prou de paisatges i retrats preciosos, visqui l’abstracció i la lletjor. Fora les simfonies matemàtiques, benvingudes l’estridència i el soroll. Contra les novel·les morals, torrentades iròniques d’impressions.
A les xarxes socials les dues forces conviuen perfectament en fotografies i stories. En el dia a dia, la majoria ens inclinem pel fragment efímer, però a l’estiu haureu notat que el classicisme repunta. Una story és el desig de destruir l’ordre establert, accelerar el flux per alliberar-nos de la cotilla. Però la interrupció del temps en les vacances ens ajuda a veure que, al marge dels desastres del nostre present històric, el reialme de les idees continua existint, reservori de les formes del bé, la bellesa i la veritat. Amb una story podem criticar el món, però la utopia només es pot comunicar amb una fotografia.
