La història d’amor que es va fer esperar 25 anys

El Josep Maria Alaña treballava de professor en un institut de la Zona Franca quan uns amics en comú li van presentar la Merche. Era l’any 1978 i a Alaña li va agradar des del primer moment. De fet, li va agradar tant que es va apuntar com a voluntari a l’escola d’educació especial on ella feia d’educadora social, a les Corts. Allà, s’encarregava d’alimentar els nens. “Era un voluntariat totalment interessat –confessa, rialler, el professor–. Jo hi anava per veure-la a ella”. 

L’estratègia va funcionar perquè, al cap de poc, van començar a sortir junts de manera informal. El que semblava una història d’amor bonica va acabar abans d’hora. Ho explica la Merche: “Jo no ho tenia clar. Tinc una discapacitat i vaig pensar: «Mare meva, amb el que m’importa a mi el què diran… Si de vegades ja em miren pel carrer, ara em miraran el doble. Jo amb una persona de talla baixa…» No ho veia, i ho vam deixar”, diu.

Van quedar que serien amics, tot i que a partir d’aleshores amb prou feines es van veure un parell o tres de cops. “Jo vaig conèixer una altra persona i em vaig casar amb ella. De fet, vaig estar 25 anys casat i vaig tenir fills”, revela Alaña, que també és autor de Profe i nan. L’orgull de la diferència (Octaedro Editorial). 

Passada la frontera dels 50, el professor es va separar i es va adonar que mai havia deixat de pensar en la Merche. Hi va contactar i van anar a menjar una pizza junts. La simpatia que havien sentit l’un per l’altre seguia intacta, però van decidir que anirien molt a poc a poc. Durant deu anys, van viure cadascú a casa seva. “Jo no volia que em veiés com una substituta de la seva dona”, detalla la Merche. Alaña hi va estar d’acord, tot i que es va buscar un pis a només 250 metres d’ella. 

Al principi de reprendre la relació, explica la Merche, les inseguretats que havien trencat la relació seguien allà, tot i que aquesta vegada va decidir ignorar-les i veure on els portava tot allò. “Havia madurat, però la prova de foc va ser un dia que vam anar a la platja. Ens trauríem la roba i tothom ens miraria, vaig pensar. Ens vam ficar tots dos a l’aigua i vaig començar a nedar: justament això se’m dona bé. De cop vaig parar i vaig mirar cap a la platja. Per a mi va ser una sorpresa: ningú no ens mirava”. 

Allò va canviar la manera com la Merche havia enfocat la relació. “Esclar que de vegades la gent ens mira –diu Alaña–, però si tu no li dones importància als cinc minuts la gent se n'oblida”. I afegeix: “Jo aquell dia a la platja només em vaig quedar meravellat de veure com la Merche nedava”.