Els hereus de Genguis Kan segueixen creuant les estepes

BarcelonaAls mongols els agrada dir que ningú estima els cavalls com ells. Aquest poble va crear un imperi gràcies als seus cavalls, amb els quals van arribar ben lluny, saquejant tot el que trobaven al seu pas. El nom de Genguis Kan o Tamerlà encara avui evoca una època cruel, però per als mongols són herois nacionals. Ja sol passar que els invasors són herois o criminals en funció de qui ho expliqui. També passa a Europa i als Estats Units. A Mongòlia els agrada recordar que va haver-hi una època en què tothom els temia i respectava. Van fer caure murs i van aixecar imperis, sempre enfilats als seus cavalls. Un animal que encara avui és al centre de les seves celebracions. I els seus esports, esclar.

Cada any, de l'11 al 15 de juliol, a la capital del país, Ulan Bator, se celebra el festival conegut com Naadam. Un festival que comença a l’estadi nacional amb balls i música. S’hi reuneixen els tres esports nacionals: la lluita lliure mongola, el tir amb arc i les curses de cavalls. Són esports que ens expliquen com eren els guerrers de Genguis Kan, durs barallant-se, amb bona punteria i els millors genets del món. La passió per aquests animals –no tots els de les curses són de la raça autòctona de Mongòlia– es tradueix en milers de persones que segueixen en directe una competició que poca cosa té a veure amb les que es poden presenciar als hipòdroms europeus. Per als mongols no és important ser ràpid en una distància curta: es tracta de ser el primer en aguantar distàncies llargues. Per aquest motiu, les curses no es fan a l’estadi. S’han de fer a les grans prades i poden arribar a ser de 30 km. La distància final de cada cursa la marca l’edat del cavall. Per no castigar l’animal amb un recorregut massa llarg, si els tenen dos anys afronten un recorregut de poc més de 15 quilòmetres. I com més anys, més quilòmetres. En total, existeixen set categories diferents en funció de l'edat: Daaga (dos anys), Shudlen (tres), Khyzaalan (quatre), Soyolon (cinc), Ikh nas (sis ) i Azraga (set anys o més),

Un dels aspectes que fa diferents aquestes curses és l’edat dels genets: nens i nenes. Els encarregats de pujar a lloms dels cavalls tenen entre 5 i 13 anys. Jovenets que s'han entrenat molt fort per afrontar el repte i omplir d'orgull els seus pares. Abans es feia així, ja que els menuts havien d’estar preparats per als reptes de la vida adulta quan no aixecaven un pam de terra. Ara han de competir amb casc i una assegurança a risc d’accidents. A les curses del festival de Naadam poden arribar milers de cavalls de tots els racons del país, tot i que existeixen altres festivals amb curses similars, en què el repte és acabar entre els cinc primers, posicions on hi ha premi. Els genets guanyadors reben un títol honorífic i el cavall que acaba cuer a la categoria de dos anys és batejat com “el panxa plena”. I en un gest curiós, li canten una cançó en què es desitja que torni l’any vinent i guanyi.

Les curses solen fer-se amb un recorregut en línia recta, amb poc risc d’acabar perduts a l’estepa. Però el 2009 un grup d’apassionats va decidir crear una competició moderna que pretenia imitar la ruta de missatgers a cavall que Genguis Kan va crear a Mongòlia el 1224, ruta que permetia portar un missatge de punta a punta del país. Aquesta és la cursa de cavalls més llarga del món, uns 1.000 km. I, coses de la vida, només un any l'ha guanyat un mongol, ja que la van obrir a estrangers. El nord-americà Bob Long va ser campió el 2009 i la britànica Lara Prior-Palmer, la primera dona a ser campiona, el 2013. Per als mongols veure que els estrangers poden ser millors a les seves estepes no ha sigut fàcil.