Els hereus dels foners balears que van servir a les ordres de Juli Cèsar i Anníbal

BarcelonaVirgili i Ovidi els van citar. Van ser coneguts a tot el Mediterrani. I fa pocs anys van tornar a alçar el cap. El 1984, un grup d’entusiastes va fundar a Mallorca la Federació de Tir de Fona de les Illes Balears. La seva idea era recordar a tothom que fa 2.000 anys ningú sabia llançar pedres com els habitants de les illes. Diodor de Sicília va escriure d’ells que “en la pràctica de llançar grans pedres amb fona avantatgen tots els altres homes”. Tan bé ho feien, que cobraven un bon sou com a mercenaris llestos a enrolar-se a qualsevol exèrcit disposat a pagar pels seus serveis. Els foners balears venien a ser com l’artilleria d’aquella època, amb la capacitat que tenien per fer volar pedres a una gran distància, esberlant caps, provocant el pànic en els enemics i obrint el camí a la infanteria. I no penseu que el seu paper era menor, no. Tant Anníbal Barca com Juli Cèsar en van tenir a les seves ordres. Eren un cos d’elit.

La història de les Illes Balears no es pot entendre sense les seves pedres. Les dels talaiots i les navetes, les de les pedreres de marès i evidentment, les pedres dels foners, citats ja als textos clàssics durant el segle V abans de Crist, quan van ser enrolats com a mercenaris pels cartaginesos, que se les tenien amb els grecs per Sicília i Sardenya. De fet, les pedres donen nom a les Balears, ja que quan els cartaginesos van intentar envair les illes, van ser foragitats a cops de roc. I amb la seva llengua púnica van batejar les illes com Balears, que vindria a dir les illes dels que llancen pedres. En lloc d’envair-los, doncs, els van reclutar, fent que aquells soldats portessin de tornada a casa diners i productes que fomentaven el comerç. Segons els cronistes, Anníbal hauria reclutat uns 2.000 foners balears quan va decidir atacar la península Itàlica creuant els Alps amb els seus elefants. Anníbal tenia en tal alta consideració els seus foners que els situava en primera línia en batalles tan conegudes com la de Canes. Els romans van aprendre la lliçó, i quan Juli Cèsar va envair la Gàl·lia, ho va fer amb tropes d’elit reclutades lluny de Roma, com els arquers de Creta i també, esclar, els foners.

Però a mesura que els exèrcits van perfeccionar les seves andròmines per matar, els foners van ser oblidats. Per a alguns, era un joc de nens, tot i que a Mallorca i Menorca sempre s’ha tingut clar que la tradició la mantenien viva els pastors, grans especialistes en l’art del tir de bassetja, que sobrevivia com podia a Eivissa, Mallorca o Menorca, mentre el turisme canviava el paisatge. Va ser una trobada casual d’en Biel Frontera amb un pastor al talaiot dels Racons de Llubí, una vila al centre de Mallorca, la que va servir per canviar-ho tot. El pastor s’hauria queixat de com anaven desapareixent els diferents estils per llançar, ja que a les cròniques romanes citen com els foners portaven tres fones de diferents mides, en funció de la distància on volien arribar. Frontera, doncs, va decidir mantenir viu aquell llegat i el 31 de juliol de l’any 1977 es feia el primer concurs al Camp de Futbol de Llubí. Aquells entusiastes van crear el primer reglament el 1980, pactant les mesures de la diana on han d’impactar les pedres. La part central mesura tot just 50 centímetres. Actualment, la Federació de Tir de Fona de les Illes Balears és formada per més de 100 persones vinculades a 10 clubs federats que disputen quatre lligues cada temporada. 

El tir de fona va aconseguir ser considerat esport autòcton dins de la llei de l’esport de les illes Balears del 2006, un pas endavant que ha permès portar-lo a moltes escoles perquè els nens i nenes esdevinguin els hereus d’aquells soldats que van combatre a les ordres de Juli Cèsar. A les illes, les pedres ens parlen.