“He tingut molta por que les meves parelles desapareguessin d’un dia per l’altre”

“Els bons seductors no es fan els guapos sinó que et fan sentir guapa a tu”. Ho diu l’actriu i directora de cinema Laura Jou, que durant una dècada va ser la parella de Carles Sabater, fins que va morir ara fa vint-i-cinc anys. El temps passa, però els records de la relació amb el cantant de Sau segueixen intactes. “Quan el vaig conèixer, jo tenia 18 anys i estudiava al Col·legi de Teatre de Barcelona”, explica. Un dia al col·legi van fer un càsting per a un vídeo intern sobre els drets humans en què Sabater dirigia els actors i Jou va ser una de les seleccionades. “També hi havia el Santi Millán”, recorda l’actriu. 

Van començar els assajos i, com que Sabater feia una mica de tot, el dia de la gravació va ser ell qui la va maquillar. "Des del principi es va crear una atmosfera molt màgica entre nosaltres. El primer dia de rodatge, mentre em maquillava, em va fer un petó. Em va sorprendre perquè no m’ho esperava, però la veritat és que el Carles era una persona molt bonica i lluminosa, molt seductor, era impossible de resistir. Malgrat ser un entorn de feina, va ser consentit i desitjat, vam tenir feeling des del principi. Encaixàvem com dues peces d’un puzle, des del primer dia fins a l’últim, i ens reenamoràvem cada cert temps d’una manera molt forta".

Un dia perfecte per a ells era anar a comprar al mercat, fer un dinar elaborat i veure un capítol d’Oscar i Sherlock, una sèrie anglesa que compraven per fascicles. També passejar amb el gos, veure concerts en vídeo o llegir poesia junts. “La quotidianitat ens anava molt bé”, assegura Jou. D’ell, diu, va aprendre moltes coses, com ara a ser generosa amb els amics. “La forma que tenia d’escoltar era molt bonica, estava molt present a les converses i en el dia a dia. Era una persona amb molta sensibilitat”. 

La seva mort el 1999 la va deixar en xoc. “El dol va ser molt intens. Que fos tan sobtat em va crear una ferida d’abandonament i he tingut molta por que les meves parelles desapareguessin d’un dia per l’altre”, explica, i afegeix: “Va ser terrible, però se supera”. 

Per a Jou, l’amor és sobretot “ser companys de viatge”. Amb els anys cada vegada ho veu més d’aquesta manera. “La sensació de caminar amb algú és molt bonica. He sigut víctima de grans passions i amb els anys prefereixo les relacions en què caminem plegats. Crec en fruir de les petites coses, en les mirades properes i en les confrontacions que no són un problema sinó una oportunitat per créixer”. 

Pel que fa al Carles, diu, hi segueix pensant quasi cada dia. “Segueix formant part de la meva vida”.