El Go, “ese otro ajedrez de Oriente” que va fascinar Jorge Luis Borges
Un joc per a dos jugadors inventat a la Xina fa tres mil anys que no ha sofert cap variació des de la seva creació
De la Xina (on es diu weiqi ) el Go va anar al Japó el 735 de la nostra era, on és el gran joc nacional. És a Corea (on s’anomenabaduk ) on hi ha ara els millors jugadors del món, amb permís de l’invencible programa AlphaGo. El llibre El maestro de Go, del nobel Yasunari Kawabata, mostra la importància del joc en la cultura japonesa.
A Occident, el primer de parlar-ne fou l’erudit anglès Thomas Hyde (1636-1702) al llibreDe Ludis Orientalibus. Ara, el mèrit definitiu de la introducció del Go a casa nostra és de l’enginyer alemany Edward Lasker (1885-1981): el seu llibre Go and Go-moku, the Oriental Board Games encara avui s’edita com a manual de referència. Lasker va ensenyar a jugar al Go al campió mundial d’escacs Emmanuel Lasker (amb qui no el lligava cap parentiu) fins a convertir-lo en un gran entusiasta, tant, que va afirmar: “Si trobéssim una altra forma de vida sensible a la galàxia, probablement jugarien al Go.”
La partida comença amb el tauler de 19x19 punts buit. Per torns, cada jugador (primer el negre) posa una pedra en un punt buit. En cada un només pot haver-hi una pedra, que no es mourà més. Una pedra o un grup de pedres del mateix color connectades per les línies del tauler tenen “llibertat” i estan vives si estan connectades a punts buits. Quan un jugador encercla totalment una o més pedres de l’adversari, sempre seguint les línies, les captura i les treu del tauler. No es pot posar una pedra en un punt que no tingui llibertat, si no és que fent-ho s’aconsegueix capturar pedres de l’adversari.
La partida acaba per acord dels jugadors. Qui té més punts (pedres capturades + punts lliures encerclats) guanya la partida.
Pot semblar que jugar en un tauler 5x5 no té cap interès, que deu ser evident saber com guanyar. Doncs no, prova-ho. Només et calen 13 pedres negres i 12 de blanques.