Els genets japonesos que es treien la vida si perdien els concursos

BarcelonaFa segles, qui perdia aquest concurs era convidat a treure’s la vida en un suïcidi ritual. Per sort, les coses han canviat. Cada maig, al temple de Tosho-gu de Nikko, al centre del Japó, se celebra el gran festival de la primavera. Nikko és una vila famosa pels seus temples de fusta, envoltats de boscos exuberants i salts d’aigua. El clan Tokugawa, que va manar al Japó del 1603 al 1868, va fer de Nikko el seu centre espiritual, va enterrar-hi els seus membres més destacats i va potenciar aquest festival de primavera en què un dels actes centrals era una competició esportiva de tir amb arc. Una tradició que encara dura, sense que cap arquer derrotat es vegi obligat a treure’s la vida en un suïcidi ritual, el seppuku.

El primer dia del festival de primavera es practica el yabusame, un dels nombrosos esports tradicionals japonesos que han sobreviscut a guerres i canvis culturals. El Japó ha aconseguit un bon equilibri entre modernitat i tradició, tal com en el passat mantenia un curiós equilibri entre violència i sensibilitat, entre l’espasa i la poesia. Els samurais podien cometre crims terribles just després d’escriure un delicat poema sobre els cirerers. I els esports tradicionals japonesos, de fet, tenen tots un component bèl·lic. Exhibicions de força, com el sumo o les arts marcials, abans es feien als temples per aconseguir el favor dels déus.

Un d’aquests esports és el yabusame: un arquer sobre un cavall inicia una cursa al galop per una pista de 255 metres controlant l’animal amb els genolls, ja que amb les mans carrega tres cops el seu arc per llançar tres fletxes a tres blancs de fusta. En el moment de fer el tir, el genet crida “In-Yo-In-Yo” (foscor i llum). De nou, el joc d’extrems, entre la vida i la mort, entre la pau interior i la força física. Les fletxes, per cert, no tenen punta metàl·lica. La punta és rodona, fet que permet sentir un soroll característic quan toquen el blanc, trencant-lo. Ara bé, els genets més experts reben permís per disparar unes fletxes amb dues puntes de metall en forma de la lletra v.

L’origen d’aquest esport estaria en el shogun. Minamoto no Yoritomo va crear aquest esport com una forma per millorar la punteria dels seus samurais cap a l’any 1180. Els llibres de cròniques són plens d’històries com la de Nasu no Yoichi, que el 1185 va acceptar el repte d’un clan enemic que tenia una bandera a dalt d’un vaixell. Yoichi va fer entrar el seu cavall a l’aigua i amb una fletxa va encertar la bandera, a més de 200 metres. Saber disparar amb arc va esdevenir un motiu d’orgull. Tot bon samurai havia de dominar l'espasa, la poesia i l'arc. I així va néixer el tir amb arc dempeus, el kyudo, que encara avui té milers de practicants, dividits entre una escola on es tracta d’encertar el blanc que deriva dels soldats i una segona descendent del tir amb arc que feien els sacerdots, on es busca trobar la pau mental. Al yabusame es tracta una mica de les dues coses, però a cavall. 

L’arribada de les armes de foc va arraconar el yabusame, que ha sobreviscut en exhibicions en temples. De fet, els seus practicants no el consideren un esport, parlen d’un ritual que es pot veure en diferents temples del país. L’única exhibició amb estructura de competició esportiva és la del festival de primavera, quan arriben els millors especialistes, organitzats en dos grups. Per participar-hi, per cert, cal acreditar ser descendents d’un membre del clan Tokugawa. Alguns estrangers han aconseguit practicar-lo, però no poden competir. El practiquen en un parc temàtic, on es fan exhibicions per a turistes. Als temples, la tradició segueix gairebé sempre. Només ha canviat que hi ha telèfons gravant-ho i el perdedor no es treu la vida.