Quan Gabriel Garroum (Barcelona, 1991) t’explica on s’acaba de doctorar et posa en estat d’alerta: “Al departament d’estudis de la guerra del King’s College de Londres. Un lloc on s’aplega gent obsessionada amb l’armament i la cursa nuclear, amb altres persones interessades en la identitat dins dels conflictes”. Després et tranquil·litza: “Jo soc dels segons”. I somriu. I et relaxes. I l’escoltes. Quan aquest barceloní va començar a estudiar polítiques, no es podia imaginar que la guerra de Síria modificaria el rumb de la seva carrera professional. “La meva idea no era dedicar-me a res relacionat amb Síria, la terra del meu pare. Per a mi, Síria eren records, el menjar del restaurant del pare, unes olors... Però un cop va esclatar la guerra, alguna cosa es va sacsejar dins meu. La identitat té aquestes coses, no les processes igual tota la teva vida”.
I va anar virant el rumb professional, passant per l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de Londres, la SOAS. “Era on es formava l’administració colonial britànica i ara és una escola postcolonial”, comenta divertit. Després de passar per Istanbul i Beirut, ha tornat a Barcelona amb el doctorat sota el braç i un documental, Això era casa meva, fet amb el seu amic Xavi Segura, que el va acompanyar de tornada a la ciutat de la seva família paterna, Alep. “Les guerres sempre s’han explicat amb una visió totpoderosa, com si fos un tauler de Risk amb mapes de colors. A Síria ha passat molt. La zona dels kurds de groc, els rebels amb el verd, el govern de vermell... Així es deshumanitza. No hi ha textures, no hi ha històries humanes. Jo volia investigar com la destrucció material d’un entorn urbà afecta les identitats, tant les personals com les dels llocs físics”. És a dir, les identitats dels seus familiars, dels coneguts. Dels que en pocs dies van haver de deixar casa seva i convertir-se en refugiats, però també dels que van continuar a casa veient com els milicians disparaven des del seu pati. I dels que tornen, esclar. “El 2017 vam tornar amb els pares. Alep estava tan destruït que ens vam discutir en una plaça per saber en quina cantonada era el restaurant que tant ens agradava. No ho reconeixíem”. Llavors no era conscient que naixia la idea del documental, en què els protagonistes són llibreters o venedors, no pas milicians. “Volia humanitzar. Síria abans ja era un lloc amb una identitat difusa, costa d’explicar-la. Imagina’t el meu cas. Soc català i soc sirià d’una família cristiana, amb un avi armeni i l’altre siríac. Les identitats s’entrecreuen, dialoguen, no les vius sempre igual. La meva identitat és més caòtica que abans i m’agrada que sigui així, perquè vas canviant. Imagina’t que algú ataca la Sagrada Família. Ens afectaria a tots. La destrucció d’un lloc et condiciona”, defensa. “Si primer vaig interessar-me en la destrucció, ara em fixo en la reconstrucció. Tal com es reconstrueix es dictamina quines identitats tenen dret a representar una ciutat i quines queden excloses. Qui té dret a un habitatge i qui no. A Beirut molta gent no se sent representada per aquesta ciutat moderna amb hotels Hyatt i grans centres comercials. A Síria ja sorgeixen projectes de grans gratacels, però també es reconstrueixen cases com abans”. La guerra de Síria també ha canviat la seva mirada sobre Barcelona. I recorda la importància de pensar com han de ser les ciutats i com les expliquem. “Quan es parlava de netejar les zones de barraques amb els Jocs del 1992... Parlar de netejar quan hi vivia gent...”, reflexiona. I et fa pensar.