Una catedral de paraules per a la dona que estimes

Queda’t amb qui parli de tu com l’arquitecte Félix Solaguren-Beascoa parla de la seva dona. De seguida ho veureu. Abans, deixem que expliqui com es van conèixer mentre ens regala una lliçó d’història de l'arquitectura. “Vaig conèixer la Maria Àngels Negre a l’escala de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB): ella baixava i jo pujava. Crec que al món de l’arquitectura les escales són peces fonamentals. A la nostra vida també ho van ser, malgrat el que Flaubert diria dels arquitectes al seu Dictionnaire des idées reçues, publicat el 1913: «Els arquitectes, tots imbècils. Obliden sempre les escales de les cases». Evidentment, caldria contextualitzar aquesta definició al París de Haussmann i Napoleó III, quan al nou traçat de la ciutat l’important eren les façanes (no importava el que passés darrere) i un viari de bulevards i grans avingudes per mostrar una magnificència de poder. Això serviria, a més, per reprimir eficaçment les manifestacions obreres. Potser aquest era el propòsit real. Penso també en aquella exposició comissariada per Oscar Tusquets, Requiem per l’escala, feta ja fa molts anys… I curiosament vaig conèixer la Maria Àngels en una escala, era l’any 1975 o 1976”. 

La relació entre els dos estudiants d’arquitectura es va construir a poc a poc, com un monument que necessita temps. El panteó romà és la construcció preferida del matrimoni, encara que ella “segurament diria que és la Casa de la Cascada, de Frank Lloyd Wright”. L’arquitectura va ser el que els va unir en aquella escala el 1975, i des d’aleshores els ha acompanyat tota la vida, a ella des de l’estudi i a ell des del món acadèmic. “El que em va impressionar de la Maria Àngels va ser la seva personalitat. És una persona de conviccions, culta i amb caràcter. Ja aleshores vaig veure que tenia talent i potencial per regalar. És molt llesta, molt més llesta que jo. Les dones sempre són més llestes”, diu Solaguren-Beascoa.  

A part de l’arquitectura, comparteixen altres passions: l’interès per la lectura, els viatges, la política, la poesia o el dibuix: “Ella dibuixa amb aquarel·la i ho fa molt bé, jo dibuixo a llapis”, diu l’acadèmic. Junts tenen dues filles, de 32 i 27 anys: la gran, doctora en física, i la petita, biomèdica. “Han sortit a la mare”, assegura Solaguren-Beascoa, que, per acabar, revela el que és el seu secret per a un matrimoni feliç: “Valorar les coses que no semblen importants, escoltar-se i respectar-se”. I ser generós amb les paraules, també.