Enamorar-se i voler canviar el món

Eugeni Rodríguez va conèixer l’escriptor xilè Juan Pablo Shutherland el 1994 a Barcelona. “Jo estava al Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i aquell estiu organitzàvem unes trobades internacionals. Van arribar uns nois de Xile i van protestar molt perquè l’estada valgués el mateix –mil dòlars de l’època– per a ells que per als que venien de Londres. Per arreglar el tema vaig decidir emportar-me’ls a casa, a la Sagrada Família”. 

La delegació xilena estava formada per tres nois, un dels quals era el Juan Pablo. Aquella primera nit, Rodríguez els va portar al bar Satanasa, molt conegut aleshores, on els dos homes van compartir riures i balls. “Quan vam tornar a casa ens vam enrotllar i ja vam estar junts tota l’estada”, recorda el president de l’Observatori contra l’Homofòbia.

Ara Juan Pablo Shutherland és un escriptor conegut, però en aquella època tot just començava a escriure. “Vaig quedar molt impactat per ell, així que al desembre vaig anar a Santiago de Xile a visitar-lo”. Aquell viatge, assegura, també el va marcar molt. “Era la primera vegada que creuava el charco, és impactant estar a 14.000 quilòmetres de casa i entendre la llengua amb què et parlen”, diu Rodríguez. 

El moment històric, a més, també era de traca. Xile estava en plena transició democràtica després de la dictadura de Pinochet, i entre el col·lectiu LGTBI hi havia molta feina a fer. El setembre del 1993, uns mesos abans, havia cremat una discoteca gai –la Divine de Valparaíso– on una vintena d’homes havien mort. La justícia mai ho va voler reconèixer com un atemptat homòfob i allò va marcar un abans i un després en la lluita pels drets LGTBI al país. “Jo anava a Xile per 15 dies i m’hi vaig quedar 3 mesos”, recorda Rodríguez. 

La relació amb el Juan Pablo s’aprofundia mentre tots dos unien esforços per enderrocar la llei xilena que des del 1875 parlava de la sodomia com un delicte, i que el 1999 finalment va ser derogada. “Volíem canviar el món. L’enamorament amb el Pablo va ser una barreja de ment, físic i cor, però sobretot de la ment: cada vegada que parlava et deixava impactat”, assegura l’activista. Amb el temps –i amb els 14.000 quilòmetres entremig– la relació es va transformar en una amistat profunda que els dos homes encara mantenen. “Durant molts anys vam tenir una relació epistolar –diu Rodríguez–. Jo soc carter, i rebre una carta de paper em sembla un tresor brutal”. Els dos amics s’han anat trobant a Xile i Barcelona al llarg dels anys, però el somni de Rodríguez és que el seu escriptor xilè preferit s’acabi mudant a Catalunya.