BarcelonaTxan-txan, txan-txan, txa-na-naaa. I de sobte la música suggereix la visió d’una aleta de tauró que s’acosta, ràpida, implacable i aterridora. Cada estiu la mateixa cantarella, la mateixa por irracional als taurons. I tot per culpa del joveníssim Steven Spielberg, que va decidir convertir en pel·lícula la novel·la Tauró,de Peter Benchley. D’ençà de l’estrena del film, l’any 1975, la relació de molta gent amb el mar i concretament amb els taurons ha quedat tocada. Spielberg va ser el geni que va descobrir el tauró dels ous d’or, i després han sigut uns quants els cineastes que han pujat al carro.
Pel cap baix hi ha una cinquantena de pel·lícules més o menys conegudes sobre taurons. Aquest tipus de cinema s’ha convertit en un subgènere propi dins del terror i cada any, quan la calor ens convida a anar al mar, tornen els taurons -al Mediterrani almenys només a les cartelleres- per arruïnar-nos l’estiu.
Enguany és el torn d’ A 47 metros i Open water 3: cage dive. La primera s’acaba d’estrenar aquí, però als Estats Units ja s’ha convertit en la pel·lícula independent més taquillera de l’any i la sisena dins del subgènere de taurons des del 1975. A 47 metros explica la història de les germanes Kate i Lisa durant un viatge a Mèxic, on tenen l’oportunitat de submergir-se en una gàbia per veure taurons blancs. Per desgràcia, el que havia de ser una experiència adrenalítica i sobretot segura es converteix en un malson quan la gàbia es deslliga del vaixell. Les dues germanes queden atrapades al fons marí, a 47 metres de profunditat, amb només una hora d’oxigen i rodejades de grans taurons blancs. És un thriller d’aquells de mossegar-se les ungles que no per ser una mica previsible resulta menys efectiu. La pel·lícula està dirigida pel britànic Johannes Roberts i escrita pel mallorquí Ernest Riera, guionista de The other side of the door (2016).
L’altra estrena, Open water 3: cage dive, és la tercera entrega d’una sèrie que sempre troba la manera de turmentar-nos amb els taurons i els grans oceans. De fet, part del seu èxit consisteix que s’inspiren -totalment o parcialment- en la realitat. El film s’estrena l’11 d’agost i explica la història de tres amics que es graven amb una GoPro per presentar-se a un reality show de supervivència. Una de les activitats que enregistren és la immersió amb gàbia per veure els taurons de prop. De nou, la cosa pinta fatal perquè una onada gegant sorgida del no res fa bolcar el vaixell i els deixa surant a la deriva sense gàbia en un mar infestat d’esquals.
Tota aquesta por per una pel·lícula?
Tota aquesta por per una pel·lícula? Igual que aquests dos títols, l’estiu passat va ser el torn de The shallows, amb Blake Lively en la pell d’una surfista que lluita per salvar la vida contra un tauró amb un comportament obsessiu. I la llista no para de créixer cada estiu. Des de la recent (i ja mítica) col·lecció de Sharknado, L’escull -basada en un altre cas real-, Bait, Megashark vs giant octopus, Deep blue sea...
¿Va ser Tauró l’origen de la fòbia als taurons? La psicòloga Eugènia Buisán no ho creu. “Qui hagi vist la pel·lícula no queda traumatitzat, però sí molt influenciat i fent associacions negatives vers l’animal”, assegura. ¿Fins a quin punt és llavors una por infundada? “Jo diria que és bastant racional, perquè els taurons no viuen al nostre entorn i, per tant, és un animal desconegut per nosaltres”, afegeix Buisán. Tot el que és desconegut o fa sortir de la zona de confort sol causar por, sobretot “si la informació que se’n té és que són uns menjapersones ”, explica la psicòloga. En no interactuar amb taurons -a diferència, per exemple, dels surfistes australians i els bussejadors africans-, no podem trencar aquesta associació que “deriva en la por irracional”. Llavors només queda pensar que som masoquistes, perquè d’una banda ens atemoreixen els taurons i de l’altra consumim ansiosos pel·lícules, documentals, vídeos de YouTube i la Shark Week de Discovery Channel. “No, no ho som, però tot el que no se sap causa tanta por com inquietud. Veiem documentals per conèixer més coses sobre aquests animals, perquè a través de la televisió no ens poden fer res i és una manera de minimitzar la por”, explica Buisán.
Aquest estiu la cartellera s’ha omplert de pel·lícules sobre accidents en gàbies de taurons i no és casualitat. En els últims anys ha augmentat aquest tipus de turisme autodenominat eco o sostenible, una activitat que genera apassionats debats a favor i en contra. A més a més, els últims mesos han aparegut vídeos d’accidents que s’han fet virals. Especialment coneguts són el d’Isla Guadalupe, a Mèxic, on un tauró blanc trenca la gàbia i hi queda atrapat juntament amb un turista, en els que segurament van ser els minuts més aterridors de la vida del noi. En una altra ocasió, un grup de turistes van veure com un tauró els mossegava el tub d’aire i els deixava immersos sense oxigen i rodejats per esquals. No us sona?
No se’t volen menjar
No se’t volen menjar Però el que veiem a la gran pantalla sovint no és el reflex de la realitat. Ho explica Josep Martínez, responsable de l’oceanogràfic de l’Aquàrium de Barcelona: “El comportament natural d’un tauró és allunyar-se quan veu un vaixell o un humà, poques vegades són curiosos”. Per tal de poder garantir que tant els turistes com fins i tot els equips de gravació de documentals tinguin imatges espectaculars dels esquals, els mariners tiren el que s’anomena chum (una barreja d’oli de tonyina, sang i altres peixos) per atreure’ls. “Això els obre la gana, els excita i els altera. Veure menjar un tauró és molt més espectacular que no pas un pingüí amb una sardina”, assegura Martínez. Un dels arguments a favor de les immersions amb taurons és que permeten observar aquests animals i perdre’ls la por, tot i que l’ús i abús de l’esquer del chum mostra els taurons en un estat que no és ben bé el seu natural i perpetua, així, mites negatius. Tant l’autor de la novel·la Tauró, Peter Benchley, com el mateix Spielberg voldrien no haver escrit ni dirigit, respectivament, aquest clàssic. De fet, Benchley, després de publicar el llibre, es va convertir en un activista contra la persecució dels taurons.
Tot i que alguns llocs, com l’estat d’Austràlia del Sud, han prohibit la immersió amb gàbia, sembla una tendència a l’alça. I pescadors, surfistes i bussejadors argumenten que el comportament dels taurons està canviant: són més agressius i tenen menys por dels humans. De moment, no hi ha informes que corroborin els arguments dels qui en defensen la pràctica ni els dels seus detractors. Josep Martínez creu que “no ha passat prou temps per tenir-ne resultats”. Tots els amants d’aquestes criatures tenen també l’opció de bussejar amb ells a les aigües d’Egipte, Austràlia i les Maldives sense gàbies ni polèmiques. O, si ho preferiu, podeu preparar les crispetes, aparcar el para-sol i les xancletes al cinema i fer una marató sobre els taurons: l’única moda que torna cada estiu.
El camí cap a la protecció del tauró
ÉS UNA OPORTUNITAT ÚNICA
Els arguments a favor del turisme d’immersió amb gàbia són bàsicament tres. El primer és que, gràcies a la interacció amb els esquals, es desmitifica la imatge d’assassí que molta gent té dels taurons blancs. Els amos de les companyies creuen que contribueixen a augmentar la consciència ecològica i proteccionista dels turistes vers els taurons. D’altra banda, zones com Gansbaai a Sud-àfrica (la capital del tauró blanc), Steward Island a Nova Zelanda i Isla Guadalupe a Mèxic s’han beneficiat de l’arribada dels turistes i de la despesa que hi deixen. Els defensors s’escuden en el fet que no hi hagi estudis concloents que relacionin l’ús d’esquers per atreure els taurons amb l’augment de la seva presència i el nombre d’atacs. Fins i tot, molts operadors asseguren que una part dels ingressos es destinen a la recerca i serveixen per apadrinar els estudis dels biòlegs.
En contra d’un turisme que té poc d’ecològic
ES PERPETUEN MITES VIOLENTS
Els arguments en contra de la immersió amb gàbia apel·len a la raó, la prudència i el romanticisme. En primer lloc es considera irresponsable alimentar o atreure -en aquest cas amb esquers- animals salvatges per satisfer l’ànsia humana de tenir la foto de torn. Això pot comportar un canvi d’hàbit en els animals, que poden deixar de caçar o bé associar humans i vaixells amb aliment. Aquesta associació posa en perill bussejadors, surfistes, pescadors... Als Estats Units, alimentar un os pot suposar milers d’euros de multa i fins i tot un any de presó. A més, els detractors asseguren que les immersions perpetuen mites violents, perquè posen els taurons en una situació extrema (la sang que es tira abans els desperta l’instint caçador) i mostren una imatge molt diferent del que experimenten els freedivers. Els eslògans adrenalítics del negoci fan poc o gens de bé al conservacionisme real.
