Enric Majó: “He tingut sort a la vida. Més ben dit, l’he buscada”

“Jo era molt de platja. Vaig arribar a ser un autèntic fanàtic des Trenc, al sud de Mallorca, on podies estar-hi nu tranquil·lament. Hi anava amb els amics, amb la meva parella. Ens hi passàvem el dia, estirats, un llibre, música i aquella aigua transparent, meravellosa”. Enric Majó (Rubí, 1945) fa servir el temps pretèrit i ho remarca: “Si parlo en passat és perquè ara fujo del sol, ara em trobo millor a l’ombra. Tot té el seu moment, l’existència són cicles i la vida és per acoblar-t’hi”. Ara assegura que prefereix quedar-se a casa o fer algun viatge tranquil amb la parella. I una cita que en els últims anys no es vol perdre: l’actor és una de les veus del Festival Mussart, a la Mussara, a principis d’agost. “Poble abandonat, cases en runes i un miler de persones al voltant de la poesia. És màgic, del millor de l’estiu”.

SI PUC ESCRIURE...

Enric Majó ha sigut un gran viatger. “Ara, si viatjo a l’estiu sol ser per Europa, per conèixer ciutats provincianes, més anònimes, m’encanten”. Ara bé, a l’hora de triar una foto per a aquesta pàgina, l’actor recupera Egipte, invariablement. “Avui sé que mai més tornaré a les dues ciutats que més em fascinen: el Caire i Istanbul. Les he voltat per tot, les he recorregut i les he viscut pam a pam. M’hi sentia segur, molt lliure i em meravellava la seva singularitat, no hi trobaves referents coneguts, tot era un descobriment. Just arribar-hi, sempre tenia una cosa que em rascava per dintre, em despertaven unes emocions especials. Si puc escriure, si soc capaç d’escriure, voldria fer-ho sobre el Caire. I sé que no hi tornaré, perquè la societat ha canviat i perquè no m’agrada moure’m en estat d’alerta. Tot té el seu temps”.

TANCAR-SE A PINTAR

Triem una foto on es veu Enric Majó davant uns grafitis de l’alt Egipte. Lliguen l’actor a la que és una de les seves grans passions: la pintura. “Tant el teatre com la pintura responen a la necessitat de comunicar, de compartir. Però en el teatre fas servir unes paraules que no són teves, segueixes el criteri d’un director, vesteixes com vol el dissenyador. La pintura em permet fer el que jo vull, és el meu refugi. Després d’assajos durs, sobretot quan les coses no surten com voldries, arribo a casa i em tanco amb un paper al davant i faig el que vull”.

FILL DE PASTOR

Afirma que al teatre, com a la pintura, hi va arribar per casualitats de la vida. “Jo vaig ser un nano i un jove inquiet en un Rubí agrari que tampoc ja no existeix. Sabia que m’havia de guanyar la vida, no tenia altre remei. El pare era pastor, cabrer, érem pobres. I jo era un nen de poble i, com als nens del carrer, em vestien de colors terrosos, grisencs, soferts. Recordo que als estius arribaven els nens de Barcelona que venien a estiuejar, anaven en bicicleta i vestien de blanc. I recordo també que em vaig fer amic d’un d’aquells nens i un dia em va convidar a una de les seves festes, però la seva mare li va dir que no, amb una expressió d’aquelles que volen dir «Aquest no és dels nostres». Va ser el primer cop que vaig tenir consciència de classe. I no va ser agradable. De tota manera, he de dir que he tingut sort a la vida. Més ben dit, l’he buscada”.