L’energia està de moda, però no parlo de la que fa pujar els preus, sinó d’un nou ús cultural de la paraula. Ben mirat, entendre els misteris de l’una serviria per a l’altra, perquè el que passa amb l’energia és que s’esmuny. A la física, que és on anem a collir certeses, la cosa no està gens clara: l’energia es defineix com una “magnitud” o “propietat quantitativa”, que “reconeixem quan es manifesta” en forma de moviment, calor, llum, etcètera. Excusa per dir que, més que saber “què és”, l’únic que sabem de l’energia és que “hi és”. I d’aquí a la moda actual de dir que certes persones, objectes o llocs especialment icònics tenen (i desprenen) energia. Aquest article, per exemple, ja hauria de portar prou embranzida perquè li detectéssiu certa “energia Burdeus”.
Sempre s’han fet servir conceptes una mica repel·lents per referir-se a l’inefable. Els antics grecs deien que els seus déus tenien khárisma (que vol dir regal), coneixem el je ne sais quoi dels francesos, els llatinoamericans que em surten a TikTok no paren de dir que certes coses tienen buena onda i fa uns mesos els americans no cagaven amb les vibes. Però ara mateix jo em sorprenc molt sovint llegint, escoltant o fent servir la idea “d’energia”, com dimecres passat, que a les xarxes socials es va fer absurdament viral un repte que consistia en posar la teva foto al costat de “tres personatges que tinguin la teva energia”.
Però energia no és el mateix que carisma, ni que ona, ni que vibració. La meva teoria és que la gràcia de l’energia està en el fet que, com van ensenyar-nos Jorge Drexler i la professora de naturals, “ni es crea ni es destrueix, es transforma”. Sobretot, això vol dir que l’energia circula. Tal com mostra la història dels tres personatges i l’energia: un actor, un dibuix animat o un polític tenen una essència pròpia, però, al mateix temps, aquesta singularitat se’ls escapa i flueix pel parc aquàtic de les xarxes, on tots podem captar-la i deixar que, durant uns moments, ens carregui i actuï a través nostre. El carisma és un regal exclusiu dels déus a un individu, i les vibracions són una ressonància ambiental sense qualitats. Les energies tenen personalitat i són de tothom alhora.
Necessitem l’energia perquè estem farts de l’algoritme. Tot el que circula per la conversa col·lectiva sembla dissenyat per intel·ligències artificials que només poden repetir allò que les nostres cookies diuen que ens interessa, que és sempre el que ens interessava ahir. En canvi, quan parlem de l’energia d’una cosa, d’un personatge o d’una situació, estem rescatant allò que s'escapa de l’embut de la previsibilitat tècnica i encara és capaç de produir cert efecte de llibertat. Evidentment, l’estiu té una energia, que només dient-ho així, ja hauríeu de percebre com s’irradia, escapant-se de la farragosa objectivitat.
