A l’escriptora Elia Barceló, els gats i gossos li han agradat des de sempre. Els seus avis tenien un gos molt vell i molt gran, el Bubi. “El recordo amb molt de carinyo. Jo tenia tres o quatre anys i em deixava estirar-li les orelles i pujar-m’hi a sobre com si fos un cavall”, recorda. Quan el gos va morir, la seva família no es va atrevir a explicar-li la veritat i li van dir que havia marxat de viatge amb uns amics.
També va tenir un gatet, de petita, encara que no va durar gaire. “Va aparèixer en un parc a prop de casa. Era tan petit que havíem de donar-li llet amb un comptagotes. Al final el pobre va morir, però des d’aleshores sempre m’han agradat els gats”, diu.
Animals com els ocells, les serps o els cavalls prefereix veure’ls de lluny. Una vegada, un cavall va tirar-la i va estar a punt de caure-li a sobre. “Tinc la sensació que els cavalls són telèpates. D’alguna manera capten les teves imatges, i com que jo penso coses una mica estranyes potser es va espantar”, bromeja l’escriptora.
Durant l’època d’estudiant, ja independitzada, Barceló va tenir un gos, en Melenas. “Me’l va regalar un amic, que si ho penses és una mica fort que et regalin un ésser viu. Sobretot si tens 20 anys i passes poc temps a casa. Al cap d’un any el vaig portar a casa dels meus pares i va viure amb ells fins que un veí el va enverinar. Va ser horrible, diversos gossos de la zona van morir”, recorda l’escriptora.
Després d’en Melenas, Barceló només ha tingut gats, si és que els gats es poden tenir: “Visc a Àustria i els meus gats són mig casolans i mig salvatges”, detalla. Durant set anys, per exemple, va tenir una gata que anava i venia quan volia, la Tigre. “Sempre que havia de parir venia a la meva finestra i jo m’aixecava encara que fos de matinada. Va morir l’any passat i em va entristir moltíssim”, diu la Premi Nacional de literatura.
Tot i així, la Tigre no ha desaparegut del tot. “Quan ha tingut gats n’he col·locat alguns, i fa poc va aparèixer una gata idèntica a ella, amb la punta de la cua torta, un tret que passava a totes les ventrades. Estava clar que era filla seva, i jo crec que la gata em va reconèixer, perquè va venir-me a veure”, relata Barceló.
Dels gats, diu, li agrada sobretot que són “enigmàtics i independents”. “Et miren i tens la sensació que veuen coses que tu no”. Dels gossos, “el mateix que a tothom: que sembla que t’estimin de veritat”. Si en una altra vida hagués de ser un animal, però, triaria els gats. “Prefereixo la vida d’humana que de gos, però ser gat semisalvatge… ha de ser interessant”, conclou.
