Eines del camp i de la llar que han quedat extingides

L'Espluga de Francolí“Fins i tot ara a l’estiu el foc solia estar permanentment encès en una casa de pagès. D’aquesta manera tenien brasa per cuinar, i a l’hivern, grans i petits hi passaven unes quantes hores per tenir escalfor”, m’explica Albert Carreras, responsable d’acció cultural del Museu de la Vida Rural, situat a l’Espluga de Francolí.

Soc davant d’un dels espais que trobo més atractius d’aquest museu: una recreació de la cuina-menjador d’una casa de pagès. A la llar de foc hi ha un estri que fa anys i panys que ha caigut en desús: uns clemàstecs. Es tracta d’una cadena penjada que permetia suspendre olles damunt les brases. Era un estri essencial per cuinar amb el foc a terra.

El foc era el cor de la llar. No havent-hi televisió, es passaven hores i hores contemplant el moviment de les flames i explicant històries on la fantasia era especialment protagonista.

Un element de la cuina que em crida l’atenció -no per antic sinó per modern... a l’època- és una aixeta. “L’aixeta va ser una revolució al món rural. Saber controlar l’aigua, amb canals, amb bombeig... va ser importantíssim”, diu la Gemma Carbó, directora del museu. “Imagina’t la diferència entre anar a buscar l’aigua a una font a tenir-la a la cuina”, afegeix la Gemma. “Que arribés aigua corrent dins de casa ho trobo de més transcendència que el fet que hi arribés electricitat. L’aigua és essencial: per beure, per netejar, per cuinar... I tenir una bombeta encesa tan sols allargava la jornada. A més, hi havia espelmes”, reflexiona l’Albert. Abans es feia vida en funció de la llum del sol. “Se seguia molt més la nit i el dia, les estacions de l’any...”, apunta l’Elisabet, la meva dona, que avui també m’acompanya. A l’Elisabet li interessen molt les “coses antigues” i del camp (de tota la família, és qui cuida més un petit hort que tenim; i el que més li costa és regular el reg automàtic. Ai, el control de l’aigua!) “Hem de cuidar el camp i tornar-hi. És el nostre paisatge cultural; amaga sabers i coneixements de tècniques específiques de l’ús sostenible de la terra que ens urgeix retrobar”, reflexiona la Gemma mentre passegem per les diferents sales del museu.

“Fins a meitats del segle XX al camp s’hi treballava pràcticament igual que a l’època romana”, diu la Gemma Carbó quan som davant d’un tractor de la marca Barreiros, de principis dels anys 60, amb un enganxall per afegir-hi maquinària agrícola. Va ser el primer tractor per a molts pagesos, equiparable al 600 per a moltes famílies. Com passa amb tantes innovacions -penseu, per exemple, amb el telèfon mòbil-, la veritable revolució no és l’invent sinó que sigui assequible. El robust tractor Barreiros, i altres de característiques similars, va ser una revolució. Per això és un dels símbols de la mecanització del camp.

Si visiteu aquest museu us sorprendrà que no només reuneix un munt d’eines i maquinària caiguda en desús -i que temps enrere va facilitar molt la feina als pagesos-, i objectes de la llar d’abans, sinó també plantes. Sí, hi ha un magnífic jardí que té, entre d’altres espècies vegetals, plantes “solitàries” (és a dir, que n’hi ha pocs exemplars). Un grup de persones grans de l’Espluga es dediquen a buscar plantes en perill d’extinció a la comarca, en recullen algunes llavors i les planten al jardí del museu. Conservant objectes i plantes, aquest museu conserva una part important de la nostra memòria de tot el que té a veure amb el camp.