Dones que anaven pel món

Pot sorprendre que hagi inclòs el Museu de les Trementinaires (Tuixent) en aquesta sèrie de col·leccions, perquè no té gaires peces. Deixeu que ho argumenti.

En primer lloc, vinculat al museu, al mateix poble hi ha una bona col·lecció de plantes. Es tracta d’un jardí botànic on creixen unes quantes de les espècies que duien les trementinaires, entre altres vegetals autòctons de la vall. Un exemple de les nombroses espècies que hi ha: l’herba queixalera, que s’utilitzava per al mal de queixal. Quan s’asseca, la seva flor, posada al revés, té l’aspecte d’un queixal. Per fer aquest jardí botànic -un espai magnífic, molt cuidat- van tenir un paper decisiu unes quantes dones d’un taller d’ocupació. Avui, les dones són les protagonistes.

En segon lloc, tot i que essencialment el Museu de les Trementinaires és fet de documents i fotografies, i un audiovisual sobre l’última parella de trementinaires de la vall, hi ha, en una recreació d’una antiga cuina, una bona col·lecció de vasos, pots, potets i cassoles que feien servir les trementinaires per coure les pocions. Hi ha també dos elements que eren essencials per a la seva feina: una sèrie de llaunes de diverses mides on transportaven els remeis i unes coixineres (o bosses de lli) on transportaven les herbes.

“Les trementinaires eren dones de la vall de Tuixent i la Vansa que anaven caminant per Catalunya, pels pobles i pels masos, per vendre herbes, trementina, oli d’avet, de ginebre, i altres productes que eren remeis per a les persones i el bestiar, i també bolets secs. Algunes venien tabac i fins i tot embotits i aiguardents casolans”, m’explica la Lina Sevillano, responsable del Museu de les Trementinaires, mentre recorrem els diferents espais d’aquest singular museu.

“Marxaven dues vegades l’any: al novembre i tornaven per Nadal, i just després de Nadal fins a la Setmana Santa; per Rams encara estaven voltant, arribaven per Pasqua. «Rams amunt, Pasqua a casa», deien”.

“Les llars tenien famílies extenses i els recursos eren escassos -diu la Lina-. A més, a partir finals del segle XIX, l’Estat va començar a controlar l’explotació del bosc, i els habitants de la vall van passar a tenir menys ingressos. Cal sumar-hi, a més, el fet que el mateix Estat els va començar a posar impostos. Per això es necessitaven ingressos complementaris”.

“Les trementinaires portaven els diners amagats en una butxaqueta a sota del davantal. Anaven per parelles. Una era l’experta i l’altra l’aprenent, que solia ser una noia jove de la mateixa família o veïna, d’entre 8 i 12 anys -m’explica la Lina-. Algunes anaven a fer de dida o a servir en algunes cases”.

Al moment de més esplendor de les trementinaires (segle XIX) hi havia a la vall de Tuixent i la Vansa uns 3.000 habitants. Avui al conjunt d’aquests pobles no hi viuen més de 300 persones.

De trementinaires va haver-n’hi fins ben entrat el segle XX. L’última de la qual es té informació va deixar d’“exercir” als anys 80 del segle XX.

En aquesta vall elevada i aïllada, molta gent marxava d’aquest món sense haver vist mai el mar. Algunes trementinaires sí que el veien: seguien llargues rutes, fins a l’Empordà, Barcelona o Tarragona. Em pregunto quin devia ser el paper que tenia el marit quan elles eren fora. ¿Era realment el pal de paller de la família? Esclar que a les cases hi havia els avis, els tiets... de manera que dubto que l’home es passés cada dia gaires hores a la cuina. I la trementinaire? ¿Recuperava el seu paper de mestressa de casa així que tornava de veure món? O se sentia desplaçada?

A l’hora d’acomiadar-nos, pregunto a la Lina: “Fas servir algunes herbes de les trementinaires?” “Sí, sobretot dues: la calèndula -en faig una pomada que em poso a la pell per hidratar-la-, i prenc xarop de pinya d’avet, per al refredat. El faig jo mateixa, amb pinyes d’avet tendres, que a finals d’agost tenen molta resina, macerant-les amb sucre”. Les herbes remeieres no són només del passat.