“Tinc una gossa i una gata em té a mi”, avisa la poeta Dolors Miquel. “La gata és feréstega, furra, l’alimento des de fa cinc anys i no es deixa tocar”, explica. A més, és molt senyora i s’ofèn amb facilitat. Un exemple? “Aquest hivern feia molt fred i li vaig posar una espècie de niu en un petit esglaonet que hi ha a la terrassa. A l’altra banda del vidre s’hi posava la meva gossa i totes dues dormien a banda i banda, estava contentíssima”. Però aleshores va arribar l’estiu i la poeta va agafar tota aquella pila de roba i la va posar a rentar. Aquella netedat, a la gata no li va agradar gens: “De sobte sa majestat està ofesa i ja no s’hi vol posar: m’està castigant”.
La gossa de la casa, la Lolita, és una mica més sociable. “La vaig trobar a les xarxes després que morís la gossa que tenia. Hi havia una família que per tema d’al·lèrgies no la podia tenir i jo la vaig adoptar. D’això fa 9 anys i encara la venen a visitar”, explica Miquel. Quan la Lolita va arribar, diu, “semblava una princesa mora”. “Estava molt mimada, va venir al lloc adequat perquè aquí també ho està”. A banda de mimada, és afectuosa, juganera i dominant amb les altres gosses. Amb els humans, de vegades pot estar de bones o pot venir a renyar-te. “La Lolita té moltes veus, l’únic que jo no les entenc”, assegura Miquel.
La relació que la poeta té amb els animals és molt diferent de la que tenien a casa quan era petita: “A la masia de la meva àvia hi havia gossos, però eren gossos esclaus, d’aquells que es passaven la vida tancats”. A Dolors Miquel, aquells animals li feien molta llàstima: “La gossa matava els cadells quan naixien: crec que no volia que visquessin allà”, diu. També hi havia gallines i conills que sovint acabaven a taula i que la poeta es negava a menjar perquè els havia agafat carinyo.
I allò no era tot: Miquel va agafar por a les serps per una escena que encara recorda vívidament: “El meu tiet vestit amb espardenyes, faixa i pantalons blaus intentant clavar la forca a una serp verinosa platejada. Aquesta imatge em va fer associar els rèptils a una cosa terrible i demoníaca”, explica Miquel.
La poeta assegura que, en qüestió d’animals, la societat ha passat ara a l’altre extrem. “Hem passat a infantilitzar els animals igual que fem amb els nens”, diu, i afegeix que probablement té alguna cos a veure amb “la idealització de la infantesa com l’etapa més bona de la vida”. “Aquesta idealització ha fet que, efectivament, vulguem convertir la infància en l’etapa més feliç de la vida”. A tot això, la poeta reconeix que, també a Can Miquel, la gata i la gossa seran sempre les més mimades de la casa.
