"Els divorcis sempre animen el mercat immobiliari"

Fa anys que va per Barcelona amunt i avall, del Gòtic a la Bonanova, del Carmel a la Barceloneta, de l’Eixample a Gràcia, amb una carpeta sota el braç plena de dades, de metres quadrats i nombre de quartos de bany, de balcons i de places de pàrquing. Quan va començar ensenyava pisos a barcelonins que volien canviar de casa; avui bona part dels seus clients són estrangers que volen canviar no només de casa sinó també de país, de vida.

L’Adriana Mercadé no es guanya la vida ensenyant pisos, sinó ajudant-los a vendre i a comprar, posant en contacte els uns amb els altres. Però no hi ha venda sense visita i és en les visites on s’aprèn què vol la gent, què li agrada i que no, a què aspira i de què fuig. Unes pràctiques de psicologia accelerades que duen a terme no només ella sinó tots els agents immobiliaris, aquest col·lectiu d’homes i dones tan vilipendiats com necessaris.

“Els agents immobiliaris tenim molt mala fama”, diu amb la tranquil·litat que dona una experiència que ajuda a convertir les crítiques en anècdotes inevitables. “La veritat és que hi ha molt pirata; jo he treballat en cinc agències i n’he vistes de tots colors. I noto que la gent en mira malament, amb desconfiança, i això és lògic perquè han tingut males experiències”. Com salvar la situació? “Doncs sent sincera amb el client, no pots enganyar, has de dir les coses bones però també les dolentes. Negociar entre dues parts és complicat i has de tenir tacte. I, insisteixo, ser sincera”.

Una sinceritat complicada en un sector on es mouen molts diners, on viuen grans depredadors que busquen fer fortuna amb rapidesa però també petits estalviadors a qui el sistema no dona més refugi que el d’invertir en el sector immobiliari. Un sector sempre en auge quan la població creix. I ara creix, i molt, gràcies en part als estrangers que han fet de Barcelona una destinació molt buscada.

La qual cosa, clar, vol dir molt cara. I això ho complica tot. “Trobar un bon pis és difícil, el mercat és el que és, i tot és caríssim. La gent vol un xollo, demana uns descomptes molt agressius, però també que la zona estigui bé, que el pis tingui llum, que la distribució sigui bona, que tingui un balcó, una terrassa, que tingui pàrquing, ascensor encara que estigui en barris antics… realment ho vol tot. I això no és possible. A més, a molts barris hi ha molta més demanda que oferta, com passa a Sarrià, per exemple”.

Amb aquests preus caríssims qui compra pisos? “Estem veient molta gent jove que compra amb diners dels pares. De fet, el mercat s’ha alentit perquè les hipoteques estan impossibles, i això fa que la majoria de transaccions siguin al comptat”. I qui es pot permetre comprar un pis al comptat? “Doncs les persones grans que tenen diners estalviats i veuen com els bancs no els donen interessos, i com perden els estalvis per culpa de la inflació. Aquesta gent inverteix comprant pisos, però no per a ells sinó per als fills”.

Ells són una part important del mercat, però n’hi ha més. Un segment en auge és el dels estrangers, l’allau de persones vingudes d’arreu atretes per la fama internacional de la capital. Cada cop són més, i l’allau continua: “Els estrangers compren més pisos que mai. Alguns són persones que han vingut a fer turisme, Barcelona els ha agradat i decideixen comprar un habitatge, que ells ocupen durant uns mesos a l’any i que lloguen la resta del temps. Però també hi ha cada cop més nòmades digitals, homes i dones que viuen aquí però que treballen per a empreses de fora. Molts venen durant un temps, potser en habitatges de lloguer, però al cap d’uns mesos o anys decideixen establir-se i compren un pis. En molts casos quan arriben s’ubiquen a Ciutat Vella, però després d’un temps, quan coneixen millor la ciutat, canvien cap als barris més alts, com per exemple Gràcia”.

Sense oblidar que, d’aquí uns dies serem al setembre, i aleshores apareixerà un tercer tipus de comprador: el separat o separada. “No és cap tòpic dir que les vacances són un moment en què es trenquen moltes relacions, i això comporta molta feina al setembre. En uns casos només marxa un, en d’altres marxen tots dos. Però sigui com sigui els divorcis sempre animen molt el mercat immobiliari…”. I ella hi serà, amb la seva carpeta i la seva paciència, dient que sí, que el pis no té pàrquing però té una parada de metro a tocar.