Topo amb anuncis d’hotels, spas i altres experiències vacacionals: la idea de cuidar-se, de tenir cura d’un mateix, està substituint l’antic clixé de “desconnectar”. Els orígens de la cosa són millennials i, per tant, irònics i autoconscients: selfies fetes una nit de divendres lluint barnús, tovallola al cap, tractament facial, copa de vi i sèrie, sota l’etiqueta #selfcare com a revolta contra la pressió social. Podria estar fent contactes i multiplicant el meu capital sexual, però escullo cuidar-me el cos i l’ànima. De manera anàloga, cuidar-me a les vacances és declarar que no dedicaré l’agost a aprendre la història d’unes pedres ni a produir fotos més memorables que les dels meus amics.
El que passa és que l’acció de cuidar-se no acaba de satisfer l’aspiració de llibertat. Em cuido el cos i la ment perquè puguin recuperar la seva funcionalitat, o sigui que també estic preparant-me com a peó resolutiu que es reinserirà a la mateixa societat que l’ha cremat. Com bé ha assenyalat el feminisme, la cura és feina, i a sobre una d’especialment repetitiva i ingrata, perquè és la condició necessària per a les altres. Si dediquem les vacances a cuidar-nos les estem dedicant a treballar en nosaltres mateixos, i, ens hi posem com ens hi posem, treballar és treballar.
Vol dir això que l’única opció sobirana és no fer res, que el resistent només és aquell que opta per una vacança de contemplació i dolce far niente? Error: en la nostra societat perquè hi hagi oci, primer cal un superàvit de negoci, cosa que fa que en el capitalisme només puguin ser lliures els més rics. En una trista paradoxa, la quantitat i qualitat de les nostres llibertats depèn de l’èxit amb què participem en un sistema que ens esclavitza a canvi de tres tristes setmanes de vacances. Desconnectar avui és necessitar cures demà.
Escapar de la societat no resoldria res perquè l’autosuficiència treu moltíssim temps. Ara bé, com insinua la idea comunista, potser la humanitat ja té prou poder tecnològic perquè tothom visqui de vacances: només caldria organitzar-nos políticament en comptes de deixar-ho en mans del mercat competitiu. Des d’aquest punt de vista, les úniques vacances que acabaran cuidant-nos fins al final no són les de la inacció, sinó aquelles que invertim en destruir l’ordre establert. Sabeu aquell sentiment de fragilitat que sotja els dies d’estiu, com si s’escapessin de les mans? És perquè en el fons sabem que per ser feliços hauríem de canviar el món, en comptes de conformar-nos amb dedicar quatre dies d’agost a cuidar-nos.
