Dell’Orefice i un ‘reality’

BarcelonaLa història està plena de models que ens han seduït però de la majoria no en recordem ni la cara exactament ni el nom. ¿Algú recorda com es deia la model que anava en patins servint Martini? De ben segur que són pocs els que poden respondre afirmativament. Potser per aquest motiu, perquè és més que una bonica silueta, a molts els pot sonar el nom de Carmen Dell’Orefice, que enguany ha complert 85 anys i encara està en actiu. Tan en actiu que ha acceptat posar amb la roba de la marca Airfield per celebrar la seva xifra.

D’aquesta manera, la novaiorquesa ha tornat a l’actualitat per recordar-nos com ha canviat el panorama fashion i per permetre’ns gaudir amb les seves vivències de quan la moda era dels creadors i no només de la indústria. Musa d’Avedon, de Penn i fins i tot de Dalí, aquesta veterana dels objectius -la passarel·la l’ha descartat perquè el maluc li “dóna guerra”, no per l’edat!- és l’exemple perfecte de com la dedicació i l’esforç podien fer anys enrere que algú sense llinatge arribés al capdamunt del prestigi professional -i posteriorment de la fama-, on no hi havia un tap format per fills de que firmaven tots els contractes.

Fruit de la relació entre un violinista italià i una ballarina hongaresa, explica la llegenda que va rebre l’extremunció professional en ser descartada per Diana Vreeland –quan Vreeland era encara editora de Harper’s Bazaar– per tenir el coll curt. Però Dell’Orefice va començar a fer exercicis per fer-lo créixer. Tot i que la ciència haurà d’explicar algun dia si això pot passar sense aplicar el mètode de les dones girafa tailandeses, el cas és que al final la jove va aconseguir triomfar en la moda. I encara sort, perquè li feia bona falta. El seu pare les havia abandonat a la seva mare i a ella. Cobrava set dòlars i mig l’hora a la dècada dels 40. Des de llavors, encara no ha parat. La van descobrir als 13 i als 15 ja era una noia de portada.

Diu que treballar li “dóna vida” i resulta molt creïble. Després de tants anys deu ser fins i tot un hobby per a ella, que ho fa perquè vol. No perquè hagi de pagar els deutes que contreu jugant al bingo, com els ha passat a tantes estrelles cañí de la seva generació.

El que no diu aquesta bellesa, que sedueix tant pel seu físic privilegiat com per la intel·ligència amb què posa, és què li sembla l’esclafament del nou talent per part dels fills d’Instagram. La mainada que s’ha fet famosa sota els focus dels seus pares, que a base de fer-los sortir a les seves xarxes es converteixen en uns puberfamosos amb una projecció que mai sabran quant costa. Ho dic pensant en l’al·lucinant cas de Lily-Rose Depp, que no cal dir de qui és filla. Encara que la majoria d’àvies del món l’obligarien a repetir de macarrons i de postres, la clàssica Chanel l’ha fitxat ni més ni menys que per anunciar una versió de la seva mítica fragància Nº5. No se sap quant li paguen per posar el cognom al costat de l’ampolla. Segurament una xifra que semblarà molt però que en realitat serà poc si tenim en compte que aquesta hereva -no ha demostrat ser res més encara- cobra per vendre el seu pare. I és que la premsa rosa malda aquests dies perquè opini del violent divorci de Depp i Amber Heard i perquè comenti les alarmants instantànies de l’actor en què se’l veu inflat com si s’hagués menjat tots els macarrons de la filla. No en va l’anunci del fitxatge s’ha fet la mateixa setmana que es coneixia l’acord de divorci.

Quan algú eventualment repassi la història de la Nº5 de Chanel, parlarà primer de les gotetes que Marilyn es posava com a únic pijama i, després, haurà de parlar d’una nena de 17 anys que no ha treballat prou encara ni per pagar-se un total look del Primark. Serà en aquell moment quan algú exclamarà allò tan sofert de “Com canvien els temps!” Però ens deixem portar per la desídia mental. No és només canvi. És declivi. Passem del mèrit de l’esforç de Dell’Orefice al mèrit de tenir un cognom. I això és lamentable. Però compte, no gastin tota la tristesa ara. D’aquí uns anys qui treballarà tirant d’arbre genealògic serà la filla de Kim Kardashian, que té tres anys i aquesta setmana triomfava a l’Instagram matern amb unes botes platejades. Quan això passi, espero que a Espanya ja tots siguem cambrers i no quedi cap mitjà per explicar que una prestigiosa marca l’ha fitxat.

Si fa més de 70 anys Dell’Orefice va lluitar per reinventar-se com a model després que una artritis l’apartés definitivament del ballet, aquesta setmana les Campos ens han confirmat que mai és tard per reconduir les carreres. Mare i filla han fet un triple salt mortal televisiu amb un reality sobre les seves vides privades en què un tema d’actualitat fa de clau argumental en cada capítol. Però no ens enganyem, el públic el que vol són interioritats. Val a dir que la relació de María Teresa Campos i la seva assistenta, María, ha sigut el tema més comentat. I si no s'ho creuen, mirin tot el que va donar de si l'etiqueta #freemaria.

Sincerament, a Catalunya no sé quin duet paternofilial podria exercir aquest mateix rol. En tot cas, a falta d’una Oprah Winfrey quadribarrada, proposo un format de telerealitat basat en les Festes de Gràcia. No em diran vostès que un barri amb bancs ocupats, al costat de la seu de l’ex-Convergència, on la gent puja a l’escenari a recollir el premi amb el gos i on carrers de 200 metres no són capaços de fer una única decoració no és un territori ideal per veure’ns-hi tots representats. A falta de star system propi, Keeping up with Gràcia, com el de les Kardashian. Crec que Puigdemont l’hauria de situar prioritàriament entre les estructures d’estat pendents. I si ens el prohibeix el TC, ves què hi farem. Sempre ens podrem guarir la ferida amb el nou himne nacional: Let it be.