Dàmaris Gelabert, l’estrella de l’Acustiqueta

BarcelonaFalten només dos dies perquè comenci la setzena edició del Festival Acústica de Figueres. Aquest any, una programació ambiciosa i sobretot eclèctica omplirà les places, les balconades i els carrers de la ciutat. Del trap de Bad Gyal i C. Tangana al soul revolucionat de The Excitements, passant per duets tan celebrats com el de Rosalía & Refree i el de Maria Arnal i Marcel Bagés. I només un dia més tard, l’1 de setembre, comença també l’Acustiqueta, la versió familiar del festival. Tres dies de programació que inclouen Gossos amb el seu format Gossos per a Menuts, el Pot Petit, el jazzman Llibert Fortuny amb un espectacle familiar, la celebrada Orquestra Di-Versiones i Dàmaris Gelabert, estrella de la cançó infantil.

La musicòloga, artista i pedagoga és responsable -juntament amb la seva parella i els seus fills- d’èxits aclaparadors com Bon dia o Qui sóc jo? Si algú comença a taral·lejar la tornada de “Bon dia, bon dia al dematí...”, tots els que siguin pares o tinguin nebots o cosins sabran continuar. El seu impacte ha transcendit l’àmbit escolar, al qual inicialment estaven dirigides les seves cançons. “Vaig començar a fer cançons quan vaig anar a estudiar al Berklee College of Music de Boston”. Va ser allà on Gelabert va decidir barrejar la seva passió per la música amb la pedagogia.

“Em vaig adonar que quan cantava els nens es quedaven paradíssims i augmentava la seva concentració”, explica l’artista. Entre la intuïció i els estudis de neurociència publicats sobre el tema, Dàmaris va començar a construir cançons amb una finalitat pedagògica. El resultat? El seu primer disc, Tot sona (2001). “Sobretot en l’etapa infantil, la cançó és un recurs educatiu i d’afecte molt positiu, ja que tota la informació que ve donada a través de la melodia i el ritme queda gravada”.

Dàmaris ha publicat més d’una dotzena d’àlbums sota el seu propi segell, Tot Sona, i actualment està a punt d’entrar a gravar a l’estudi el seu nou disc. La prolífica artista continua centrada a fer cançons infantils amb un enfocament pedagògic, sempre tenint cura “dels arranjaments i de les lletres” perquè les cançons sonin “modernes”. “I perquè els nens són un públic molt exigent!”, confessa. Elements que són clau a l’hora d’agradar també als pares i així fomentar un espai de joc “col·lectiu” on les famílies aprenguin, s’emocionin i comparteixin.

La necessitat de la cultura

Tot i que avui dia sigui una rockstar del món infantil, els seus vídeos a YouTube acumulin milers de visites i els seus CD i DVD s’esgotin, Dàmaris manté el mateix procés creatiu que quan va començar ara fa més de vint anys: “Simplement observo quines accions fem amb els nens, com ara massatges, fer sons amb la boca... i si no hi ha cap cançó sobre el tema, en fem una per així donar més recursos als pares”.

El seu esperit combatiu la porta a anar contracorrent amb un sistema educatiu que relega la cultura -en aquest cas la música- a segon pla o, fins i tot, no la té en compte. Un reflex del que ja passa a la societat, on la cultura és la primera a patir els talls de les inclements retallades. “A tot arreu hi ha música, i forma part de la vida de tots”, es justifica Gelabert. I malgrat que cada cop més les famílies i alguns docents abracen la idea de la música com a teràpia, “a nivell institucional no hi ha una resposta”. Dàmaris somriu i afegeix decidida: “Ho seguirem intentant!”